La laïcitat mal entesa

Publicat: 14 Setembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama, Opinión | Tags: , , , , , , , , | Deixa un comentari

Què us semblaria si un ministre d’educació, d’un dia per l’altre, anunciés que per al pròxim curs escolar estarà prohibit l’ús d’espardenyes o de jupetins tradicionals a les escoles? Això ha fet Gabriel Attal, ministre d’Educació Nacional de França, respecte a l’abaia, una túnica ampla tradicional que vesteixen les dones de certs països de Pròxim Orient. Ho ha justificat dient que “quan entres a una classe no hauries de ser capaç d’identificar la religió dels alumnes només de mirar-los”. L’anunci no és sorprenent, atès que França és coneguda per la seva particular visió de la laïcitat.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la laïcitat com l’“actitud que reconeix la independència de la política i de l’ensenyament respecte de les diverses confessions religioses.” Tot i que té antecedents al llarg de la història, la idea va sorgir a França durant el segle XIX, i encara avui en dia és aquest país el que ens ve al cap quan pensem en aquest concepte, especialment a partir de l’aprovació el 2004 de la llei que prohibeix l’ús de símbols o vestimenta religiosa a les escoles d’educació primària i secundària.

Segons una enquesta realitzada per l’institut d’estudis d’opinió IFOP, el 77% de la població estaria a favor d’aquesta prohibició, arribant al 80% entre el personal docent. L’únic partit polític que s’hi oposa, i que ha anunciat que presentarà una queixa al Consell d’Estat, és La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Aquest partit considera, igual que el Consell Francès del Culte Musulmà, que l’abaia no és un símbol religiós i, per tant, la prohibició seria inconstitucional. 

Estic convençut que a casa nostra aquesta prohibició agrada força a la dreta més reaccionària, però també a certs sectors de l’esquerra. Aquests últims solen emparar-se en un laïcisme mal entès –com també ho és, a parer meu, el laïcisme francès– i en una crítica superficial i generalitzada cap a tot allò religiós per donar lloc a comentaris i actituds racistes. Tal com ho veig jo, la prohibició de l’abaia és injusta, com també ho és la prohibició de l’ús de simbologia religiosa a les institucions públiques, tals com les escoles o les oficines de l’administració, per molt de suport popular que aquestes limitacions puguin tenir entre l’electorat francès i a casa nostra.

LA JUSTÍCIA COM A EQUITAT
Des que se’m va descobrir el filòsof John Rawls a l’assignatura de Teoria Política, he usat els seus principis de justícia com a criteri per establir si determinades situacions són justes o injustes. El 1971 va publicar Una teoria de la justícia, on presenta la teoria de la justícia com a equitat, reformulada el 2001 incorporant algunes de les crítiques a La justícia com a equitat: una reformulació.

Rawls proposa un experiment mental en què un grup representatiu de ciutadans lliures i iguals han de decidir els principis que han d’estructurar la societat, és a dir, un contracte social. Però, per a fer-ho, aquests ciutadans lliures i iguals han d’estar, en aquesta posició original, sota el que ell anomena un “vel de la ignorància”. Així, aquesta mostra representativa ignora per complet qualsevol característica de la seva identitat, incloent-hi el sexe, la professió, les condicions de vida en les que viurà o les seves capacitats. 

Rawls creu que els principis de justícia que raonablement acceptarien serien els següents:

  • Cada persona té el mateix dret irrevocable a un esquema plenament adequat de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema similar de llibertats per a tothom
  • Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions. En primer lloc han d’estar vinculades a càrrecs i posicions obertes a tothom en condicions d’igualtat equitativa d’oportunitats; i, en segon lloc, les desigualtats han de redundar en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat[1].

Centrem-nos en el cas que ens ocupa, la laïcitat francesa. Per tal de protegir la llibertat de consciència, raonen des de França, cal fer una separació total entre l’Estat i l’Església. D’aquesta forma protegeixen la consciència dels ciutadans i aquests poden en total llibertat tenir una religió, canviar-la o no tenir-ne cap. Més important encara, l’Estat i els seus serveis públics han de ser totalment neutrals en aquesta qüestió i, així, segueix el raonament, la ciutadania rebrà un tracte igualitari independentment de les seves creences.

Sobre el paper pot arribar a semblar una bona idea. Més encara tenint en compte que a França, com en altres països, l’educació ha estat tradicionalment en mans de l’Església. Seguint aquesta lògica, hom troba raonable que el funcionariat, en tant que servidors de l’Estat, no duguin a terme una tasca religiosa, com podria ser un cert proselitisme des de les aules.

Ara bé, aquesta forma d’aplicar la laïcitat a França no afecta només el funcionariat, sinó que, amb la regulació de la simbologia religiosa a les aules del 2004 i, aquest any, la de l’abaia, la prohibició afecta principalment l’alumnat, en especial les alumnes musulmanes que duen el vel. Com que la majoria de persones de fe cristiana o atees no duen simbologia especialment visible que les identifiqui amb les seves creences, aquesta prohibició els afecta substancialment menys que a les de fe musulmana, jueva o sikh, per a les quals l’ús determinada simbologia fàcilment identificable és habitual.

Aquestes dues prohibicions, a més, afecten desproporcionadament un col·lectiu que és minoritari i que ha patit discriminacions per origen i per religió, entre d’altres. Tenint en compte que, segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística I d’Estudis Econòmics el 2020 aproximadament el 30% de la població migrant a França provenia del  Magreb, veiem que aquestes prohibicions afecten majoritàriament un grup de població que no és especialment benestant. La desigualtat que pateixen en aquesta qüestió concreta no redunda en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat, sinó que els perjudica encara més. Qui surt beneficiat d’aquesta prohibició és qui, pel motiu que sigui, no vol veure ni conviure amb gent d’altres orígens.

Ja era difícil de justificar que l’ús del vel o d’altres símbols religiosos pugui afectar, d’alguna manera, la llibertat de consciència de la resta de l’alumnat, però la prohibició de l’abaia, una peça de roba que no és estrictament religiosa, va en contra de la lògica més elemental. En els últims temps ha crescut la preocupació a França per la desafecció cap al país que senten molts dels seus ciutadans descendents de migrants, especialment aquells de les ex-colònies franceses a l’Àfrica i el Magreb. Amb aquestes prohibicions és d’esperar que aquesta desafecció augmenti cada cop més.

Ja sigui a través de la migració, o ja sigui pel reconeixement de la seva diversitat intrínseca, les societats occidentals són cada cop més diverses i plurals. De retruc, les identitats nacionals també ho són. Tot i que molesta a certs sectors identitaris, hi ha diverses formes de ser català i, gràcies a això la nostra és una societat més lliure i tolerant que temps enrere. A França, però, sembla que només hi hagi una forma de ser francès i, lamentablement, aquesta forma única va en contra de molts ciutadans francesos.

[1] Rawls, J. (2012) La justicia como equidad: una reformulación, Paidós. Barcelona, p.73