La laïcitat mal entesa

Publicat: 14 Setembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama, Opinión | Tags: , , , , , , , , | Deixa un comentari

Què us semblaria si un ministre d’educació, d’un dia per l’altre, anunciés que per al pròxim curs escolar estarà prohibit l’ús d’espardenyes o de jupetins tradicionals a les escoles? Això ha fet Gabriel Attal, ministre d’Educació Nacional de França, respecte a l’abaia, una túnica ampla tradicional que vesteixen les dones de certs països de Pròxim Orient. Ho ha justificat dient que “quan entres a una classe no hauries de ser capaç d’identificar la religió dels alumnes només de mirar-los”. L’anunci no és sorprenent, atès que França és coneguda per la seva particular visió de la laïcitat.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la laïcitat com l’“actitud que reconeix la independència de la política i de l’ensenyament respecte de les diverses confessions religioses.” Tot i que té antecedents al llarg de la història, la idea va sorgir a França durant el segle XIX, i encara avui en dia és aquest país el que ens ve al cap quan pensem en aquest concepte, especialment a partir de l’aprovació el 2004 de la llei que prohibeix l’ús de símbols o vestimenta religiosa a les escoles d’educació primària i secundària.

Segons una enquesta realitzada per l’institut d’estudis d’opinió IFOP, el 77% de la població estaria a favor d’aquesta prohibició, arribant al 80% entre el personal docent. L’únic partit polític que s’hi oposa, i que ha anunciat que presentarà una queixa al Consell d’Estat, és La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Aquest partit considera, igual que el Consell Francès del Culte Musulmà, que l’abaia no és un símbol religiós i, per tant, la prohibició seria inconstitucional. 

Estic convençut que a casa nostra aquesta prohibició agrada força a la dreta més reaccionària, però també a certs sectors de l’esquerra. Aquests últims solen emparar-se en un laïcisme mal entès –com també ho és, a parer meu, el laïcisme francès– i en una crítica superficial i generalitzada cap a tot allò religiós per donar lloc a comentaris i actituds racistes. Tal com ho veig jo, la prohibició de l’abaia és injusta, com també ho és la prohibició de l’ús de simbologia religiosa a les institucions públiques, tals com les escoles o les oficines de l’administració, per molt de suport popular que aquestes limitacions puguin tenir entre l’electorat francès i a casa nostra.

LA JUSTÍCIA COM A EQUITAT
Des que se’m va descobrir el filòsof John Rawls a l’assignatura de Teoria Política, he usat els seus principis de justícia com a criteri per establir si determinades situacions són justes o injustes. El 1971 va publicar Una teoria de la justícia, on presenta la teoria de la justícia com a equitat, reformulada el 2001 incorporant algunes de les crítiques a La justícia com a equitat: una reformulació.

Rawls proposa un experiment mental en què un grup representatiu de ciutadans lliures i iguals han de decidir els principis que han d’estructurar la societat, és a dir, un contracte social. Però, per a fer-ho, aquests ciutadans lliures i iguals han d’estar, en aquesta posició original, sota el que ell anomena un “vel de la ignorància”. Així, aquesta mostra representativa ignora per complet qualsevol característica de la seva identitat, incloent-hi el sexe, la professió, les condicions de vida en les que viurà o les seves capacitats. 

Rawls creu que els principis de justícia que raonablement acceptarien serien els següents:

  • Cada persona té el mateix dret irrevocable a un esquema plenament adequat de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema similar de llibertats per a tothom
  • Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions. En primer lloc han d’estar vinculades a càrrecs i posicions obertes a tothom en condicions d’igualtat equitativa d’oportunitats; i, en segon lloc, les desigualtats han de redundar en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat[1].

Centrem-nos en el cas que ens ocupa, la laïcitat francesa. Per tal de protegir la llibertat de consciència, raonen des de França, cal fer una separació total entre l’Estat i l’Església. D’aquesta forma protegeixen la consciència dels ciutadans i aquests poden en total llibertat tenir una religió, canviar-la o no tenir-ne cap. Més important encara, l’Estat i els seus serveis públics han de ser totalment neutrals en aquesta qüestió i, així, segueix el raonament, la ciutadania rebrà un tracte igualitari independentment de les seves creences.

Sobre el paper pot arribar a semblar una bona idea. Més encara tenint en compte que a França, com en altres països, l’educació ha estat tradicionalment en mans de l’Església. Seguint aquesta lògica, hom troba raonable que el funcionariat, en tant que servidors de l’Estat, no duguin a terme una tasca religiosa, com podria ser un cert proselitisme des de les aules.

Ara bé, aquesta forma d’aplicar la laïcitat a França no afecta només el funcionariat, sinó que, amb la regulació de la simbologia religiosa a les aules del 2004 i, aquest any, la de l’abaia, la prohibició afecta principalment l’alumnat, en especial les alumnes musulmanes que duen el vel. Com que la majoria de persones de fe cristiana o atees no duen simbologia especialment visible que les identifiqui amb les seves creences, aquesta prohibició els afecta substancialment menys que a les de fe musulmana, jueva o sikh, per a les quals l’ús determinada simbologia fàcilment identificable és habitual.

Aquestes dues prohibicions, a més, afecten desproporcionadament un col·lectiu que és minoritari i que ha patit discriminacions per origen i per religió, entre d’altres. Tenint en compte que, segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística I d’Estudis Econòmics el 2020 aproximadament el 30% de la població migrant a França provenia del  Magreb, veiem que aquestes prohibicions afecten majoritàriament un grup de població que no és especialment benestant. La desigualtat que pateixen en aquesta qüestió concreta no redunda en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat, sinó que els perjudica encara més. Qui surt beneficiat d’aquesta prohibició és qui, pel motiu que sigui, no vol veure ni conviure amb gent d’altres orígens.

Ja era difícil de justificar que l’ús del vel o d’altres símbols religiosos pugui afectar, d’alguna manera, la llibertat de consciència de la resta de l’alumnat, però la prohibició de l’abaia, una peça de roba que no és estrictament religiosa, va en contra de la lògica més elemental. En els últims temps ha crescut la preocupació a França per la desafecció cap al país que senten molts dels seus ciutadans descendents de migrants, especialment aquells de les ex-colònies franceses a l’Àfrica i el Magreb. Amb aquestes prohibicions és d’esperar que aquesta desafecció augmenti cada cop més.

Ja sigui a través de la migració, o ja sigui pel reconeixement de la seva diversitat intrínseca, les societats occidentals són cada cop més diverses i plurals. De retruc, les identitats nacionals també ho són. Tot i que molesta a certs sectors identitaris, hi ha diverses formes de ser català i, gràcies a això la nostra és una societat més lliure i tolerant que temps enrere. A França, però, sembla que només hi hagi una forma de ser francès i, lamentablement, aquesta forma única va en contra de molts ciutadans francesos.

[1] Rawls, J. (2012) La justicia como equidad: una reformulación, Paidós. Barcelona, p.73

Orgull i sacrifici

Publicat: 13 Setembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama, Sin categoría | Tags: , , , , , , | Deixa un comentari

Aquest any han coincidit dues commemoracions que se celebren per mig món. Entre el 27 de juny i l’1 de juliol ha tingut lloc l’Eid al-Adha, la festa islàmica del sacrifici, i el 28 de juny s’ha celebrat el Dia Internacional de l’Orgull LGBT. Ambdues festivitats tenen motivacions força diferents, però aquesta coincidència m’ha fet reflexionar sobre la defensa de drets i les discriminacions.

La primera d’aquestes commemoracions celebra la submissió absoluta d’Abraham a Déu quan aquest va ordenar-li sacrificar el seu fill Ismael (en la tradició bíblica obliga a sacrificar el seu altre fill, Isaac). Quan Abraham estava a punt de degollar el seu fill, Déu el canvià per un xai. Així, els musulmans d’arreu del món sacrifiquen xais –o altres animals– en commemoració d’aquest fet. Tradicionalment, la carn es divideix en tres parts iguals a repartir entre les persones més desfavorides, les amistats i la família. L’inici de la festivitat inclou pregàries que, en llocs com Barcelona, es fan en algunes places públiques.

Per altra banda, el dia de l’Orgull commemora les protestes espontànies (que van esdevenir aldarulls) en contra d’una batuda policial al conegut bar gai novaiorquès Stonewall Inn. Tot i que el moviment d’alliberament gai té arrels més profundes, sovint es considera els fets d’Stonewall com un punt d’inflexió amb repercussió més enllà dels Estats Units. Des de llavors, milers de persones reivindiquen públicament tolerància cap a la seva existència i drets per protegir-los enfront de les discriminacions que encara avui en dia pateixen.

Com cada any quan s’apropa el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGBT, moltes empreses i comptes institucionals han fet publicacions a les xarxes socials en suport al col·lectiu. Aquest fenomen es coneix com a rentat rosa (el que en anglès es diu pinkwashing), tot i que, degut a l’auge internacional de la dreta més reaccionària, sembla que moltes empreses creuen que ja no els és rendible.

Una de les institucions que sempre fan publicacions per al dia de l’Orgull és el Futbol Club Barcelona que, a més, canvia la fotografia de perfil a les seves xarxes socials per incloure-hi la bandera del col·lectiu –incloent els colors referents al col·lectiu trans– en cada un dels seus perfils. Bé, no exactament en tots. La fotografia de perfil del compte institucional de twitter en àrab només inclou els colors blaugrana. Tot i així, des d’aquest mateix compte van repiular una fotografia del Camp Nou amb tot de banderes de l’arc de Sant Martí. Les respostes del públic àrab han estat repletes de comentaris homòfobs i referències a versets del Corà.

De forma similar, el compte de Twitter de l’Ajuntament de la comtal vila de Ripoll va publicar una fotografia de la batllia amb una bandera de l’arc de Sant Martí en commemoració del dia de l’Orgull. En aquest cas, la bandera era la ja clàssica de l’arc de Sant Martí, sense cap referència explícita al col·lectiu trans. A les respostes, els perfils amb la bandera de la Creu de Sant Jordi –símbol que utilitzen perfils identitaris catalans– es mostraven molt decebuts que la nova alcaldessa d’extrema dreta també s’unís a aquesta celebració. Els sabia greu que fossin favorables al que anomenen “ideologia de gènere”.

Pancarta que reivindica la igualtat de drets de les persones LGTBI en el món islàmic

L’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa posa en perill drets i llibertats que han costat molt d’aconseguir. Per exemple, la Fiscalia de Pàdua, a Itàlia, ha comunicat a 33 famílies homoparentals formades per dones que eliminarà del registre a la mare no gestant, de forma retroactiva. Però l’extrema dreta també ataca a qui té orígens diferents, professa una altra religió o fa mostres públiques de devoció. Hem d’estar molt vigilants i no permetre que s’ataqui un col·lectiu per, suposadament, defensar-ne un altre. 

Hom hauria de poder viure la seva sexualitat i la seva fe en llibertat, sense témer discriminacions o conseqüències físiques. La resta no n’hem de fer res, de com sigui o deixi de ser algú altre. La vida en societat, la vida en comú, ens hauria d’obligar a tenir els coneixements mínims sobre els seus membres per tal de reduir els prejudicis. Així, potser descobriríem que hi ha musulmans membres del col·lectiu LGBT, com l’imam Ludovic-Mohamed Zahed, que lluiten per a evitar la discriminació envers el col·lectiu dins de l’Islam o que hi ha organitzacions com l’Associació Shams que lluita per la defensa dels drets LGBT a Tunísia.