La lluita per l’ordre mundial
Publicat: 2 Mai, 2023 Filed under: Internacional | Tags: guerra d'ucraïna, nou ordre mundial, Ordre mundial, otan, rivalitat, russia, xina Deixa un comentariLa defensa de l’ordre internacional basat en regles (OBR) s’ha convertit, en els últims anys, en una frase habitual per part de diplomàtics i estadistes occidentals. Tot i que ni el concepte ni la frase són nous -de fet, s’ha emprat durant dècades- un té la sensació de què el seu ús s’ha incrementat d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna. Què vol dir, però, un “ordre internacional basat en regles” i quina importància té en la situació en la que ens trobem?
Ordre, normes i regles.
La derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial va comportar la creació d’un seguit d’institucions que, aquest cop sí, s’esperava que poguessin salvaguardar la pau mundial i la seguretat, amb Nacions Unides com a pal de paller. És així que es va formalitzar un nou ordre mundial.
Vicenç Fisas, analista de conflictes i doctor en Peace Studies, explica en el llibre La lucha por el orden mundial, el debate sobre las normes y las regles del juego la diferència entre ordre, normes i regles:
- Ordre: l’existència d’un grup organitzat d’institucions internacionals (o regionals)
- Normes: les expectatives que comparteixen les societats sobre les formes acceptables, correctes i adequades de comportar-se en l’àmbit internacional. Les normes precedeixen a les regles, posant l’accent en els comportaments, deures i obligacions, i són d’àmbit universal. Les normes precedeixen a les regles, les influeixen i les guien.
- Regles: aquestes especifiquen les actuacions i allò jurídic i institucional. Són, sovint, la concreció reglada de les normes.
El Dret Internacional Públic és el conjunt de regles, normes i estàndards generalment reconeguts com a vinculants entre els Estat. El DIP es compon, a grans trets, del Dret Internacional Consuetudinari (basat en la costum i pràctica tradicional) i dels Tractats Internacionals.
Ni l’ordre, ni tampoc les normes ni les regles són fixes ni perpètues al llarg del temps. De fet, aquest ordre es va veure modificat amb el desmembrament de la Unió Soviètica i la victòria del bloc occidental, deixant als Estats Units com a única potència hegemònica a nivell global. Va ser en aquest moment que les institucions liberals consagrades en el bloc occidental van prendre un caràcter global.
L’ordre internacional basat en regles
El sorgiment d’un món unipolar liderat pels Estats Units d’Amèrica va comportar, durant els anys noranta, un període fèrtil de creació de normes i compromisos internacionals de temàtica força variada (sobre la dona, el comerç, el desenvolupament, etc.) així com la formació de noves institucions d’abast mundial, com la Cort Penal Internacional.
Aquest etapa va començar a veure el seu final a mitjans de la primera dècada del segle xxi. Diferents fets en donen testimoni: els temptats de l’11 de setembre, les invasions nord-americanes de l’Iraq i l’Afganistan, així com el fracàs de la Cinquena Conferència Ministerial de l’OMC al 2003, l’auge de Xina com a potència econòmica global i la crisi financera de 2008.
Tot i la centralitat del sistema de Nacions Unides per a l’ordre vigent, el cert és que aquesta és una organització poc operativa per a la governança mundial. Dos elements ressalten per a entendre aquesta manca d’operativitat:
- a diferència de la governança Estatal, a nivell internacional no hi ha cap ens capaç d’aplicar les normes (no hi ha un Estat amb el monopoli de la violència legítima per sobre de la resta d’Estats)
- l’estructura mateixa de Nacions Unides, amb el Consell de Seguretat i els vetos dels cinc membres permanent com a element central, dificulta la presa de decisions operatives.
Davant d’aquesta manca d’operativitat, el grup conegut com a G7 (el Grup dels 7 més la Unió Europea) es reuneix de forma periòdica en un fòrum intergovernamental per discutir i coordinar solucions a qüestions globals en diferents àrees, com ara comerç, seguretat o canvi climàtic. Els membres del G7 sumen més del 30% del PIB mundial i la meitat de la riquesa tot i agrupar només el 10% de la població. Tot i no ser una organització internacional formal, degut al pes polític i econòmic que tenen, són capaços d’exercir prou influència com per a liderar canvis a escala global.
Podem considerar el G7 com les potències líders del vigent ordre internacional, les normes del qual han estat influïdes per ells o els beneficien. Tot i que entre els principals tractats i instruments internacionals sobre drets humans s’hi inclouen aquells en defensa i promoció de drets socials i econòmics, el cert és que les normes i regles que defensen els països del G7 estan més centrats en els drets individuals.
Els valors compartits pels membres del G7 i, per tant, els de l’ordre internacional basat en regles són els següents: llibertat fonamentals, llibertat d’expressió, igualtat de gènere, democràcia, Estat de Dret, seguretat, respecte pels Drets Humans, inclusió social, diversitat, desenvolupament sostenible, promoció de la pau entre els Estats, salvaguarda de la sobirania, integritat territorial, independència política de tots els Etats, multilateralisme, apertura social, oportunitats i societat civil. Això no obstant, ni tan sols els abanderats de l’OBR segueixen al peu de la lletra la totalitat de regles que defensen.
Qüestionant l’ordre establert
Tot i que hi ha crítiques al vigent ordre internacional des d’àmbits molt diferents, moltes d’elles aspiren a una certa apertura i democratització d’aquest ordre. Així, països com Mèxic, Brasil, la Índia o França han fet propostes per limitar el poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides i, també, per ampliar-ne els membres d’aquest.
Dues són les principals potències revisionistes que qüestionen l’ordre internacional post-Guerra Freda: la Federació de Rússia i la República Popular de la Xina. Entenem per revisionista aquell Estat el qual no està d’acord amb l’status quo vigent i té la voluntat de canviar-lo.
Rússia
Per una banda, la Federació Russa, en tant a successora de la Unió Soviètica, disposa de l’arsenal nuclear més gran del món i, fins a la invasió d’Ucraïna l’any 2022, es considerava que era la segona potència militar a nivell mundial. Ni la seva economia ni la seva capacitat d’influència envers altres Estats és comparable a la de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda.
La Federació Russa considera que un ordre internacional multipolar és més just i que, indubtablement, ella ha de formar part de les grans potències que lideren el món. Així, considera que part de les regles en què es basa l’OBR que defensa Occident està fet en contra seu i que les principals potències liberals, amb Estats Units al capdavant, incompleixen part d’aquestes regles que imposen a altres.
Després d’uns anys inicials d’acostament als països occidentals, durant els anys noranta, amb la transició cap a una economia de lliure mercat i l’acceptació general de les regles del joc plantejades des dels Estats Units, el lideratge rus va anar assumit que no se l’acceptaria com a un membre més del “club occidental”. Mai ha vist amb bons ulls l’ampliació de l’OTAN cap a Europa de l’Est, considerant que l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord no té raó de ser un cop finalitzada la guerra freda. Als seus ulls, l’existència i ampliació de l’OTAN demostra que l’objectiu d’aquesta ha estat sempre la de rivalitzar amb Rússia.
Sent conscient de les seves capacitats, ha optat per actuar en la zona gris, amb accions per sota del llindar del conflicte armat, ja sigui amb accions comercials o amb accions militars de baixa intensitat que entrin dins de la “negació plausible” per a soscavar el vigent ordre , intentat assegurar-se una àrea d’influència al seu voltant que serveixi de coixí contra occident.
Algunes d’aquestes accions serien els talls de gas (o l’amenaça dels talls) cap a Ucraïna a principis del segle xxi, les campanyes de desinformació a través de mitjans com Russia Today o la interferència en campanyes electorals, entre d’altres.
Xina
La posició i mètodes de la República Popular de la Xina són substancialment diferents dels de la Federació Russa. La Xina és el país més poblat del planeta i el segon amb el PIB (nominal) més elevat i, des de fa uns anys, se la considera la segona potència mundial, rivalitzant amb els Estats Units d’Amèrica per l’hegemonia mundial.
A mitjans del segle xix, amb l’inici de les guerres de l’opi, la Xina de la dinastia Qing va començar a ser intervinguda i subjugada per les potències occidentals i Japó. S’iniciava així el segle de la humiliació durant el qual s’imposarien un seguit de tractats desiguals a la Dinastia Qing, a part d’obligar-la a cedir territoris i esferes d’influència a potències estrangeres.
El segle d’humiliació s’acaba a mitjans del segle xx amb la recuperació de la sobirania al abrogar els tractats desiguals i expulsar els japonesos de la Xina continental. Però la Xina resultant va ser un país dividit (amb el govern nacionalista refugiant-se a Taiwan i Regne Unit retenint Hong-Kong) i destrossat per una llarga guerra civil interrompuda per la invasió japonesa. Des de llavors, el Partit Comunista de la Xina ha aconseguit refer el país, convertint-lo en la segona economia mundial, i fer-se un lloc important en l’escena internacional.
La posició de la Xina és revisionista en tant que considera que ha estat privat del seu natural rol com a potència mundial. A diferència de la Federació Russa, no pretén tan desmantellar el sistema actual com influenciar-lo des de dins per a que viri paulatinament cap a un ordre xinès. Convertir-se en el líder mundial seguint les regles establertes com a forma de legitimar-se en front les actuals potències líders de l’ordre occidental.
Tot i aquesta voluntat de seguir les regles del joc (i alterar-les des de dintre), la Xina també ha fet ús de les accions en la zona gris, amb una política exterior assertiva en les àrees més properes, disputant la sobirania de diverses illes i roques en el Mar de la Xina meridional, per tal de reclamar una zona econòmica exclusiva major, així com duent a terme exercicis militars en les proximitats de Taiwan.
La lluita per l’ordre mundial
L’auge de Xina en les últimes dècades va dur als Estats Units a posar el focus a l’est asiàtic en el que s’ha conegut com el “Pivot cap a l’Àsia”. La importància de la regió no es deu només al creixement econòmic experimentat per la Xina, sinó, també a l’augment del desenvolupament generalitzat a la zona.
Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Europa va anar perdent importància estratègica per als Estats Units. Durant uns anys, l’atenció dels Estats Units es va centrar en l’Orient Pròxim, com bé poden exemplificar la Guerra del Golf i la Invasió d’Iraq del 2003 i la posterior ocupació.
Situant-nos a l’any 2022, sembla raonable que la Federació Russa cregués poder dur a terme accions com les de 2014, amb les que va annexionar-se la península de Crimea i va propiciar la creació de dues repúbliques secessionistes a l’est d’Ucraïna.
Alguns dels elements que podrien haver dut a Rússia a creure que l’ocasió era òptima per a soscavar l’ordre mundial són una OTAN sense objectiu aparent, en “mort cerebral” (en paraules de Macron) i una Unió Europea -molt especialment Alemanya- necessitada de gas barat per a reactivar la seva indústria, especialment després d’uns anys de pandèmia, i la dependència europea del gas rus a través del Nord Stream.
La República Popular Xinesa pot veure’s beneficiada amb la invasió russa d’Ucraïna. Aquest conflicte ha obligat als Estats Units a desviar la seva creixent atenció a l’Àsia per re-situar-la a Europa i, mentre Rússia intenta minar l’ordre actual, Xina pot jugar la carta del respecte per les regles i intentar mediar en un conflicte en el que, de moment, no hi forma part. Avui en dia estem presenciant una veritable lluita per l’ordre mundial entre diferents potències. Encara és d’hora per establir com serà l’ordre resultant i qui el liderarà, però del que no hi ha dubte és que aquesta lluita durarà anys, dècades potser.
Bibliografia de referència:
Fisas, V. (2023). La lucha por el orden mundial. El debate sobre las normas y las reglas del juego. Ediciones Catarata.
Mazarr, M. J., Institute, S. S., & Army War College, U. S. (2015, December 23). Mastering the Gray Zone: Understanding a Changing Era of Conflict. United States Army War College Press.
Sendagorta, F. (2020). Estrategias de poder. China Estados Unidos y Eiropa en la era de la gran rivalidad. Deusto.
La crisi rússo-ucraïniana: elements a tenir en consideració
Publicat: 31 gener, 2022 Filed under: Internacional, Política, Seguridad | Tags: actualitat, conflicte, crimea, geopolítica, nato, otan, política internacional, putin, relacions internacionals, russia, ucraïna, vladimir putin Deixa un comentariDurant els mesos de març i abril de 2021, Rússia va començar una forta mobilització de tropes cap a l’oest del seu territori, al voltant de la frontera nord, est i sud d’Ucraïna. La comunitat internacional tenia motius per a preocupar-se: al 2014, en el context de l’Euromaidán, uns “homenets verds” (soldats sense insígnia de cap país) van prendre el control de la península de Crimea i, després d’un referèndum, aquest territori va ser incorporat a la Federació Russa. Cal destacar que, fins a meitat del segle xx, la península de Crimea havia estat territori rus i que en ella ha hagut importants bases navals per controlar les aigües del Mar Negre, que connecta amb la Mediterrània Oriental a través del Bòsfor. Encara al 2014, uns dies més tard, les regions ucraïneses de Donetsk i Lugansk, amb un fort sentiment pro-rus, es declaraven independents. Aquestes dues regions estan situades a l’extrem oriental d’Ucraïna, a la frontera russa. Des de llavors, ha hagut un conflicte bèl·lic al Donbás entre les regions secessionistes pro-russes (l’economia de les quals la manté la pròpia Rússia) i el govern Ucraïnès. Tot i els esforços per posar fi a les hostilitats, materialitzats en els acords de Minsk i Minsk II entre Ucraïna, Rússia i la Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), aquests no s’han acabat d’implementar.

Conceptes bàsics de Relacions Internacionals
Com a disciplina acadèmica, les Relacions Internacionals és un camp amb un origen molt euro-cèntric. Tant els pensadors clàssics com els exemples històrics en base als quals s’ha format la disciplina han tendit a ser europeus: Tucídides, la Guerra del Peloponès, Hobbes, el sistema westfalià, el Concert d’Europa… Tot i poder no ser universal, el cert és que aquesta visió euro-cèntrica de les Relacions Internacionals és la que s’ha imposat al llarg i ample del món.
Com en qualsevol camp d’estudi, en les Relacions Internacionals hi ha diferents escoles de pensament i dintre d’elles hi ha múltiples branques i variants. La predominant d’aquestes escoles de pensament des dels orígens de la disciplina a inicis del segle xx ha estat la del “realisme”. El realisme en Relacions Internacionals es basa en els següents elements:
- L’actor principal en l’escena internacional són els Estats i aquests són ens unitaris (actuen amb una sola veu)
- El sistema internacional és anàrquic, en tant que no hi ha cap ens supra-estatal capaç de fer complir les normes
- I, per tant, els Estats actuen de forma racional per maximitzar el seu poder/seguretat en front altres competidors.
La seguretat russa
Rússia, com qualsevol altre Estat, té legítimes preocupacions per la seva seguretat. La Federació Russa, igual que la Unió Soviètica i l’Imperi Rus abans, té una debilitat geogràfica important cap a l’oest: la gran planície europea que va des de l’oest d’europa fins als Urals. Al llarg de la història, aquesta ha estat la principal ruta que han utilitzat altres potències per a envaïr Rússia, algunes d’elles allunyades geogràficament, com és el cas del Primer Imperi Francès.

Històricament, Rússia ha suplit aquesta debilitat tenint un àmpli coixí de seguretat entre el nucli històric rus i les potències rivals a l’oest, extenent el seu control fins a Polònia i Moldàvia, incloent Finlàndia, els països bàltics i Ucraïna. En paral·lel, Rússia ha comptat també amb la seva descomunal extensió geogràfica, la qual li ha donat un grau de profunditat estratègica incomparable amb altres Estats, així com amb uns hiverns gèlids que, a més, en arribar el desglaç de la primavera, convertien tot el territori en fangars que dificultaven l’acció militar.
Amb el desenvolupament de l’armament nuclear, la Unió Soviètica va trobar una altra eina per a garantir la seva seguretat. L’armament nuclear ha estat emprat com a arma dissuassòria per totes les potències nuclears, essent els Estats Units l’únic Estat que mai les ha utilitzat en una situació de guerra. És tal el potencial destructor de l’armament nuclear que cap Estat vol arriscar-se a acabar en una situació on pugui ser-ne objectiu d’aquestes. On millor s’exemplifica la capacitat dissuassòria de l’armament nuclear és en la doctrina de la destrucció mútua assegurada: si dues potències rivals disposen de prou armament nuclear per a assegurar la destrucció total de l’adversari i aquesta capacitat nuclear és impossible de ser eliminada en un primer atac, s’assegura així que aquest respondrà amb la seva màxima capacitat disponible, donant com a resultat la destrucció mútua. Ara bé, un atac nuclear a Rússia des de Ucraïna podria canviar les coses, ja que el temps de vol dels míssils nuclears es veuria substancialment reduït, dificultant així una resposta russa a temps que garantís la destrucció mútua assegurada.
L’OTAN com a principal amenaça per a Rússia
Al cap de poc d’acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats de l’Europa occidental van començar a veure com a potencial amenaça a la Unió Soviètica, amb la qual havient derrotat a l’Alemanya Nazi. La por a una expansió europea per part de la URSS és la base de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. L’element clau d’aquest tractat fundacional de l’Aliança atlàntica és l’Article 5 pel qual es considera que un un atac sobre territori nordamericà, europeu o insular atlàntic per sobre del tròpic de Càncer és un atac contra tots els membres de l’aliança, permetent així l’ús de la legítima defensa.
Amb la caiguda del Mur de Berlin al 1989, es va començar a plantejar la unificació d’Alemanya. El Secretari d’Estat (Ministre d’Afers Exteriors) James Baker de l’Administració de George H. W. Bush va donar garanties a Gobatxov, líder de la Unió Soviètica, que la unificació d’Alemanya no suposaria l’ampliació de la jurisdicció de l’OTAN ni una polzda cap a l’Est. Aquesta mateixa fòrmula va usar-se més vegades fins a la dissolució de la Unió Soviètica, incloent garanties de que si un país membre del Pacte de Varsòvia un dia abandonava aquesta aliança, no passaria a formar-ne part de l’OTAN.
La Guerra Freda va acabar al desembre de 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica. De la Unió Soviètica se’n van independitzar: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïnia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbadjian, Uzbekistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tajikistan, Turkmenistan i Rússia. L’OTAN, que s’havia dissenyat per contrarrestar a la Unió Soviètica, deixava de ser necessària, però tot i així, va continuar. Amb el temps, fins a 10 ex-repúbliques soviètiques o del Pacte de Varsòvia s’han unit a l’Aliança Atlàntica, a més d’Estats de l’antiga República de Iugoslàvia.

Des de llavors, l’OTAN s’ha ampliat fins a cinc vegades, incloent una clara expansió cap a l’Est. Al 1999 van entrar a l’Aliança Atlàntica la República Txeca, Hongria i Polònia; al 2004, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia; al 2009, Albània i Croàcia; al 2017, Montenegro; i al 2020, Macedònia del Nord. A més, a la Cimera de Bucarest de 2008, es va prometre a Ucraïna i a Geòrgia que serien membres de l’Aliança, tot i no poder-ho ser de forma immediata. D’aquesta manera, la zona coixí per a la seguretat russa s’ha anat disminuïnt. Actualment, l’OTAN ja hi és present a la frontera russa: Estònia i Letònia fan frontera amb Rússia, mentre que Lituània i Polònia fan frontera tots dos amb l’òblast de Kaliningrad, un exclau rus al Mar Bàltic.
Els temors russos respecte una OTAN cada cop més a l’Est es justifiquen per les intervencions armades en què l’Aliança Atlàntica hi ha participat. Per exemple, l’OTAN va dur a terme una campanya de bombardejos contra infraestructures a Sèrbia i contra forces sèrbies a Kosovo sense autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides, ja que tant la Xina com Rússia van anunciar que vetarien tal acció. L’OTAN va justificar la campanya de bombardejos dient que era una intervenció humanitària, tot i no estar contemplada a la Carta de Nacions Unides en els termes en què es va dur a terme. Rússia, tot i no vetar-la, també va veure amb recel la campanya de denagació de l’espai aèri a Líbia, amparada en la resolució 1973 de Nacions Unides, per evitar que l’exèrcit Libi de Gaddafi ataqués indiscriminadament la població civil, ja que les accions militars amparades en aquesta Resolució van sobrepassar el mandat i van acabar provocant un canvi de règim. Així, quan esclatà la Guerra Civil a Síria, Rússia no només va vetar resolucions per dur a terme accions similars -juntament amb Xina-, sinó que va involucrar-se en el conflicte a favor de Baixar Al-Assad, assegurant-se així la continuïtat de la base naval del Tartús, únic port de l’Armada Russa a la Mediterrània.
La seguretat de les antigues repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Vasòvia
El Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua (Pacte de Varsòvia), va ser creat l’any 1955 en resposta a la inclusió de la República Federal d’Alemanya a l’OTAN i en van formar part Albània (fins l’any 1968), Bulgària, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya, Hongria, Polònia, Romania i la Unió Soviètica, que n’era la potència líder. Amb aquesta aliança es buscava contrarrestar l’OTAN a Europa, assegurant un equilibri de forces.
La Unió Soviètica va intervenir a Hongria l’any 1956, a petició del líder del Partit Comunista Hongarès Ernő Gerő en esclatar una revolta en contra del lideratge estalinista i de la imposició de polítiques per part de la URSS al país. Aquesta intervenció va produïr-se després d’anunciar el Primer Ministre Imre Nagat que retiraria a Hongria del Pacte de Varsòvia amb la voluntat de convertir el país en neutral, com acabava de succeïr amb Àustria, i no aliniat. Quatre dies més tard va ser detingut i l’ordre pro-soviètic restaurat al país magiar.
L’any 1968 va iniciar-se a Txecoslovàquia un període de liberalització política amb l’elecció del reformista Alexander Dubček. El programa de reformes, conegut com a “socialisme amb rostre humà” pretenia reduïr o inclús eliminar la censura en els mitjans, permetre una major llibertat econòmica i descentralitzar el poder polític i administratiu. Brezhnev, líder de la Unió Soviètica, així com els presidents d’altres repúbliques del bloc de l’Est, es mostraren preocupats per si el procés iniciat a Txecoslovàquia acabava sent una “contrarrevolució” com la hongaresa. Tot i mostrar-se Txecolslovàquia disposada a controlar les tendències anti-socialistes i a romandra fidel al pacte de Varsòvia, la resta de membres del Pacte en seguien desconfiant. Així, la Unió Soviètica va declarar que estava disposada a intervenir en qualsevol país membre del Pacte de Varsòvia si mai s’establia un “sistema burgès” a cap d’ells. Com que Txecoslovàquia seugia sense plegar-se als designis soviètics, el 20 d’agost del 1968 s’inicià la invasió per part de la Unió Soviètica, Polònia, Bulgària i Hongria. Més tard, aquesta política d’intervenció es veuria plasmada en la doctrina Brezhnev, per la qual la Unió Soviètica considerava qualsevol amenaça a un govern socialista del bloc de l’Est com una amenaça a la totalitat del bloc i, per tant, en justificava la intervenció.
Les intervencions per part de Rússia no van limitar-se al període de la Guerra Freda. L’any 2003, a Geòrgia, va esclatar una “revolució de color” mitjançant la qual es va fer dimitir el president Eduard Shevardnadze, qui provenia del lideratge soviètic. Mikheil Saakashvili guanyà les eleccions presidencials i inicià una política d’acostament a occident, incloent la petició d’entrada a l’OTAN. Així, després d’uns anys d’empitjorament de les relacions entre Rússia i Geòrgia i després de la promesa del President dels Estats Units i del de Polònia a la Cimera de Bucarest d’incloure Geòrgia i Ucraïna en el Membership Action Plan de l’OTAN, Rússia va anunciar que aixecava les sancions imposades en el marc de la Mancomunitat d’Estats Independents (organització que agrupa les antigues Repúbliques Soviètiques) contra la regió separatista d’Abkhàzia, al nord oest de Geòrgia, i obria la porta a reconèixer la República d’Abkhàzia i la República del Sud d’Ossetia – Estat d’Alana. Quan a l’agost, fruit de les tensions entre ossetis i georgians a la frontera entre totes dues entitats, van iniciar-se els combats. A la setmana, un cop les tropes georgianes havien pres control de la capital d’Ossètia del Sud, la Federació Russa va acusar a Geòrgia d’atacar la república separatista i va intervenir-hi amb el pretext de garantir la pau. Des de la guerra, que va durar dotze dies, les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud controlen tot el seu territori de facto, amb el suport de la Federació Russa.
Entre Moldàvia i Ucraïna, al voltant del riu Dniester, se situa Transnístria, un altre Estat independent no reconegut, fruit de la desintegració de la Unió Soviètica. La comunitat internacional considera que aquesta república forma part de iure de Moldàvia. La particularitat d’aquest Estat és que està poblat majoritàriament per russos i que, igual que les repúbliques secessionistes de Geòrgia, aquesta depèn de Rússia a nivell econòmic, tot i no comptar amb el reconeixement com a Estat per cap membre de Nacions Unides.
En els països bàltics, independitzats de la Unió Soviètica a inicis de la dècada de 1990, hi trobem importants minoríes d’ètnia o parla russa. A Estònia, els russos conformen una quarta part de la població total (arribant a un 75% al comptat fronterer amb Rússia d’Ida-Viru); a Letònia, també conformen una quarta part de la població, distrubuïts principalment a les grans ciutats (arribant vora el 50% a les dues principals ciutats del país) i a regions de l’est del país, fronterers amb Rússia i Bielorrússia; finalment, a Lituània amb prou feines arriben al 5% de la població, sense representar una cohesió significant dins del país.

Conclusions
En moments de tensió com els actuals, cal actuar de forma assossegada. És important tenir en consideració els punts de vista de tots els estats i ponderar què és plausible i raonable. Així, veiem que Rússia té motius legítims per malfiar de l’OTAN, organització que va ser creada per contenir la Unió Soviètica, de la qual n’és successora i, fins ara, els moviments de tropes s’han limitat a l’interior del seu territori. Una hipotètica entrada d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica posaria en perill la seguretat russa, la qual tem que els Estats Units despleguin sistemes d’armament apuntant-los al seu “pati de casa”. Iguals de legítimes i raonables són les preocupacions ucraïneses, així com les d’altres ex-repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Varsòvia: no seria la primera vegada que des de Rússia s’ha intervingut en aquests Estats; passar a formar part de l’OTAN garantiria la seva seguretat, equiparant l’equilibri de forces amb la Federació Russa.
La sobirania dels Estats i la igualtat entre ells és un element fonamental del sistema actual de relacions internacionals. No obstant, les relacions de força entre ells no són iguals. Tradicionalment, les potències han estat capaces de moldejar aquesta realitat. Lluny queden els dies d’hegemonia americana indiscutida, i els Estats Units d’Amèrica ja no són la única potència que intervé obertament en altres conflictes, com és el cas a Síria. La pivotació nordamericana cap al pacífic per la rivalitat amb una Xina en ascens ha fet que els Estats Units hagi anat deixant de banda altres regions. En política els buits de poder duren poc, i no sempre és fàcil determinar qui n’ocuparà el lloc. La creixent tensió a Ucraïna suposa un dilema per als Estats Units, líder de l’OTAN. Per una banda, plegar-se a les demandes russes pot ser llegit com una cessió a un xantatge armat, donant peu a que es repeteixi en altres ocasions; a més, donaria a entendre a altres països com Taiwan que no està disposada a protegir la seva sobirania. Per altra banda, una sobreactuació a Ucraïna, com sembla que està fent el president Joe Biden, pot dur a una escalada de tensió que desemboqui en un conflicte obert que obligaria a desviar atenció i recursos que haurien d’anar destinats a contrarrestar la Xina al pacífic.
Terrorism does not exist
Publicat: 7 gener, 2017 Filed under: In English, Internacional | Tags: berlin, Dylann Roof, Fort Lauderdale, Islamic terrorism, Islamism, Shooting, terrorismo, truck Deixa un comentari
This is the first picture to appear on Google Images when one searches ‘Terrorist’
I was reading the newspaper while I was wainting for my coffee to be prepared, and I read about a shooting that took place yesterday at Fort Lauderdale Airport, in Florida. An Iraq veteran with mental health issues flew from Alaska to Florida, after picking his luggage he went to the toilet, prepared the pistol that he had in the luggage, and then started shooting at people.
A few weeks ago I read about another shooting in the United States: Dylann Roof, the author of the Charleston church shooting. In the said shooting, Dylann shot the people who where inside the church during service. He has been found to be guilty of the charges of hate crime, murder, attempted murder and obstruction of religion.
In light of these deeds, I wonder: if any one was asked what is terrorism and what needs to be done in order to fight it, what would the answer be?
Most likely, I guess, the definition of terrorism will be vague and generic, with the use of explosives, and religion and nationalism as the main causes. Regarding how to fight it, the answer will be to eliminate them. What comes to mind when one thinks of a terror attack is the World Trade Center, the Madrid Atocha bombing, or the recent Nice and Berlin attacks using trucks. What about the two events mentioned at the begining of this post?
On top of this, the motivation behind the attacks is that they hate our way of life, or that they want to convert us to their religion (Islam). Very few will realise that there is political motivation behind terrorism.
But what is terrorism?
According to the Merriam-Webster dictionary, terrorism is ‘the systematic use of terror especially as a means of coercion’. And terror, among other things, is defined as ‘violent or destructive acts (as bombing) committed by groups in order to intimidate a population or government into granting their demands’. The Oxford English Dictionary offers a different definition: ‘the unlawful use of violence and intimidation, especially against civilians, in the pursuit of political aims’.
Both definitions offer what, to me, is a key element: the political motivation.

The guillotine, the revolutionary tool of la Terreur.
The term terrorism comes from Maximilien de Robespierre’s Reign of Terror in Revolutionary France. The aim of la Terreur was to purge the reactionary resistences to the changes of the Revolution. As such, la Terreur had a positive connotation, simmilar to the removal of a tumor. After the Bourbon Restoration, in France and elsewhere, the term terrorism acquired a negative connotation of tyranny and abuse of power. Around the middle of the nineteenth century, thanks to the Italian socialist Pisacane as well as the Russian anti-Tzarist anarchists, terrorism regained its positive connotations: to them violence was necessary to inform and educate, and to rally the masses to the revolution. Terrorism was the propaganda of the deed: to throw a stone or to kill an aristocrat was more effective than writing a manifesto. With the emergence of the twentieth century totalitarisms terrorism regained the negative connotation of the abuse of power, and after the 1960s the liberation movements in the colonies raised the concern about to what extent someone who takes up arms to fight for a cause is a a terrorist: one’s terrorist is another’s freedom fighter. Nowadays terrorism has yet another connotation: people who want to destroy our way of life.
Why do I claim that terrorism does not exist? We’ve seen that there is no clear notion of what terrorism is. Legally speaking, each State and each law enforcement agency and intelligence agency within each State have a different definition of terrorism. What according to one State is an act of terror, a few kilometers away it is not. Moreover, there is no consensus among academics either. Apparently, the only thing on which academics agree is that there is an ideological or political motivation behind terrorist attacks or as the raison d’être of the organisation. This seems to be the difference between organised crime and terrorism.
Put it differently, a terror act is a politically motivated violent act. What is the difference between a heated protest that derives in a riot and a terror attack? What is the difference between shooting a congregation of African Americans at a church because they are African Americans and executing a catholic prest at a church, for being catholic?
If according to Clausewitz war is the continuation of policy by other means, following the same logic, terrorism is a political movement by other measns. Terrorism does not exist, it is political violence.
Breves pensamientos sobre la masacre de Orlando
Publicat: 13 Juny, 2016 Filed under: Internacional, Opinión, Sin categoría | Tags: 2016 orlando massacre, 2016 Orlando shooting, armas, Atentado, estado islamico, Estado Islámico de Iraq y Siria, estados unidos, EUA, fundamentalismo, g4s, gay, homofobia, ISIL, ISIS, jihad, Omar Mateen, Taliban, tiroteo, USA Deixa un comentariDespués de un tiempo de inactividad por motivos académicos y lejanía -física pero también mental- con la actualidad del país, un evento mayor me da el impulso que me hacía falta para volver a escribir por aquí. Lamentablemente el evento no es nada bueno, nada que celebrar. Hablo, por supuesto, de la masacre homófoba en la discoteca Pulse de Orlando. No he hecho un seguimiento exhaustivo de la desgracia, pero en la radio esta mañana he escuchado algunas cosas que me gustaría comentar.
Primero de todo procedo a resumir los hechos con la máxima brevedad de la que soy capaz. En la noche del sábado pasado, sobre las dos de la madrugada, en Orlando, Omar Mateen, ciudadano norteamericano de nacimiento, hijo de familia Afgana, entraba en el club Pulse, una discoteca gay, y empezaba a disparar. Al poco de empezar la masacre, el mismo Omar llamaba al 911 jurando lealtad a Estado Islámico. El asaltante compró dos armas de modo totalmente legal recientemente, aunque no se sabe si fueron utilizadas para la masacre. Además, poseía licencia de armas y de guardia de seguridad. Era empleado de G4S, una de las principales empresas de seguridad privada. Sobre las cinco de la madrugada un equipo SWAT abatía a Omar. El resultado han sido cincuenta víctimas mortales, incluyendo el mismo asaltante, y otra cincuentena de heridos entre gente que estaba en la discoteca y algún policía. Horas más tarde Estado Islámico reivindicaba la masacre como un ataque cometido por la organización.
Como ya he comentado al principio, en la radio he escuchado algunas cosas que me gustaría comentar. Siendo lunes, era de esperar escuchar a Pilar Rahola en El món a Rac1. Rahola ha comentado en la radio que si el Estado Islámico no diera alas a la épica a través de las redes sociales, gente como Omar Mateen no hubiera actuado del modo en que lo han hecho. Pese a que es cierto que organizaciones fundamentalistas justifican la violencia y a veces (parece ser que la radicalización ya no se da tanto en escuelas islámicas o mezquitas, sino a través de las redes mediante contacto con otra gente radicalizada; también se habla de auto-radicalización: no hace falta que haya un maestro, sino que el contenido en la red ya da para que uno termine justificando la violencia y, en algunos casos, participar de actos violentos) participan activamente en la radicalización, éstas no son el principal problema. Si hay individuos que caen en estas redes es porqué las otras instituciones que suelen dar significado a la vida han fallado. El problema no es tanto que EI de alas con su épica a que jóvenes se radicalicen y cometan atrocidades como esta, sino que a las instituciones que tradicionalmente daban sentido a la vida de los jóvenes cada vez les cuesta más dar sentido a un particular grupo de población. Esta cuestión se ha abordado desde distintos puntos de vista. Por ejemplo, Huntington en su ‘Clash of Civilizations’ alertaba que, debido a la caída del muro de Berlín y a la falta de alternativas convincentes a la democracia y los postulados liberales, la gente en países del tercer mundo, en especial en el Norte de África y en Oriente Medio, viraría hacia la religión con más fervor*. Aunque es fácil decirlo, parece no serlo tanto implementarlo. Evidentemente ni yo tengo suficiente conocimiento, ni este es un espacio adecuado para desarrollar la materia, pero la idea queda bastante clara.
Otro aspecto a tener en cuenta es que a Omar no se le conocen afiliaciones a organizaciones -no ha sido hasta que ha llamado al 911 que ha jurado lealtad a EI, y éste se ha enterado por las noticias de lo sucedido- ni demasiados contactos con otros yihadistas u otra gente radicalizada. Es lo que en la prensa llaman ‘lobo solitario’ y que suponen un reto considerable para los servicios de inteligencia. Es muy difícil detectar a esta gente antes de que cometan dichas atrocidades. Gente operando por su cuenta, sin vinculación directa con ninguna organización puede hacer mucho daño, sobre todo atentando contra ‘soft targets’ (objetivos blandos), para los que no necesitan mucha logística, materiales, ni entrenamiento ni conocimientos previos.
Un elemento a destacar es que fuera un trabajador de la empresa de seguridad G4S, la cual tiene una rama especializada en inteligencia. Es alarmante que habiendo sido éste hombre sospechoso de ser yihadista e investigado por el FBI, G4S no lo supiera, o no hubiera tomado medidas al respecto.
También me gustaría hacer mención a la frecuente confusión de Estado Islámico, yihadistas y Talibán. Pese a que los primeros y los últimos son organizaciones fundamentalistas, no son organizaciones comparables y, de hecho, luchan entre sí. Vincular la masacre, reivindicada por Estado Islámico, con palabras del padre del asaltante en apoyo a los Talibán es un acto de peligrosa ignorancia. Hay que tener claro en todo momento que Estado Islámico es una de muchas organizaciones fundamentalistas, pero que no todas ellas son iguales. No comparten métodos y no comparten objetivos. Estado Islámico, no me cansaré de decirlo, es una organización cuyo principal objetivo es establecer un estado-nación acorde con los preceptos de Mahoma, un califato, pero de un modo más pragmático que Al-Qaeda, organización que esperaba que, mediante la debilitación de Occidente, de repente se produciría el llamado califato universal. El Estado Islámico se ha basado principalmente en Siria e Iraq, recientemente se ha aprovechado de la situación en Libia para implementarse en el norte de África, y ha empezado a atentar -y reivindicar atentados que células independientes o individuos por su cuenta cometen- cuando han empezado a sufrir derrotas en Iraq y Siria.
La última cosa que me gustaría comentar es respecto a la Guerra Contra el Terrorismo y también de la conocida laxitud de Estados Unidas respecto a la posesión de armas de fuego. Respecto a lo primero, es de esperar que si empiezas a utilizar tácticas de guerra (así como una policía cada vez más militarizada) para luchar contra el terrorismo, éste utilizará unas tácticas similares. Pese a que cada vez se mezclan más las funciones de un cuerpo y otro, el anti-terrorismo ha sido tradicionalmente parte de la policía y los servicios de inteligencia, no tanto del ejército. Respecto a lo segundo, creo que en este caso el fácil acceso a las armas es secundario. Aún así, nunca entenderé el porqué uno puede, legalmente, comprar armamento de calibre militar o armas automáticas.
*Deseo dejar claro que no tomo las palabras o pensamientos de Huntington como certeros. De hecho, no estoy de acuerdo con sus tesis, pero no deja de ser cierto que él ya avisaba de posibles razones para un giro hacia lo religioso, cuando a lo largo del siglo XX el tema fue principalmente ideológico.
22M – Bruselas
Publicat: 23 Març, 2016 Filed under: Internacional, Opinión, Política | Tags: 22m, aeropuerto belgica, aeropuerto bruselas, Atentado, atentado belgica, bruselas, brussels attacks, donald trump, estado islamico, marine lepen, metro bombing, pegida, terrorismo, terrorismo islamico, terrorismo islamista Deixa un comentariAyer por la mañana amanecí con varias notificaciones en el móvil, algo totalmente normal. En la parte superior de la pantalla un icono circular, blanco, con un teléfono dentro, me avisaba de varios mensajes. Al ser época de exámenes, en los varios grupos con compañeros del máster, lo normal es encontrarse mensajes quejándose del estudio, de lo bien o mal que van, pero ayer el primer mensaje que vi decía que había habido una explosión en el aeropuerto de Bruselas. Otra compañera preguntaba si teníamos amigos o conocidos en Bruselas, que si estaban bien. En el aeropuerto hubo dos explosiones, aunque, parece ser, podría haber habido una tercera -el terrorista se lo pensó mejor, o el dispositivo le falló, quién sabe. Una hora después hubo una tercera explosión en un convoy de metro que estaba saliendo de la parada de metro de Maelbeek, al lado de las instituciones europeas en Bruselas.
Desde los atentados en París el pasado noviembre hasta los de ayer en Bruselas han transcurrido 130 días. Parece que fuera ayer. Han transcurrido 62 días desde que Tehrik-i-Taliban Pakistan matara a 22 estudiantes universitarios en el norte de Pakistán. Tan sólo 3 desde el último atentado en Turquía a manos de Estado Islámico. Uno desde el último ataque suicida en Iraq, también a manos de Estado Islámico. Cada día muere gente a manos de terroristas islamistas, pero sólo nos escandalizamos cuando sucede cerca de nosotros, y es comprensible: por alguna razón simpatizamos más con un desconocido de nuestra misma ciudad que con un desconocido de otro país, lo mismo sucede con ciudadanos de otros países con los que compartimos o creemos compartir cultura, frente con otros a los que vemos siempre como ajenos, como otros.
Es evidente que los perpetradores de semejantes actos merecen nuestro odio. Pero no nos equivoquemos: no todos los musulmanes cometen dichos actos, ni tan siquiera los apoyan. Normalmente ellos suelen sufrir los ataques en sus propias carnes y, además, el odio injustificado de parte de nuestras sociedades cuando los ataques en vez de ser contra ellos son contra nosotros. Para mi está muy claro que contra Estado Islámico y sus filiales (como Boko-Haram) la principal solución es una ofensiva militar -no son una organización terrorista al uso, no quieren ni son capaces de negociar, actúan como un ejército, y además, en Nigeria por parte de los países de la zona y en Síria por parte de las milicias kurdas la acción militar está siendo efectiva en acorralarlos y limitar sus acciones – pero también hay que hacer mucha pedagogía, tanto aquí en casa como en los territorios donde están asentados y pueden conseguir adeptos.
Pedagogía en casa para no odiar, ni desconfiar, ni tan si quiera cambiarnos de acera o bajarnos del metro o del autobús cuando vemos a un musulmán -o a alguien que solemos asociar con dicha religión, estemos acertados o no. Pero también hay que hacer mucha pedagogía en Síria, en Iraq, en Libia, en Afganistán y allí donde estén, para que la gente deje de unirse a estas facciones. Seguro tampoco ayudan las numerosas intervenciones de países occidentales en Oriente Próximo que históricamente no se han realizado, precisamente, para ayudar a las gentes del lugar. Pero esto no es motivo para dejar de intentarlo. Cada vez que alguien como Donald Trump dice que quiere re-instaurar métodos de tortura como el ‘water-boarding’, o cada vez que aceptamos la normalización de medidas de seguridad extraordinarias, incluyendo la clasificación de sospechoso tan sólo por su aspecto, lengua o religión, lo que estamos haciendo es fabricar fundamentalistas religiosos que no dudarán en inscribirse en las filas de organizaciones como Estado Islámico y perpetrar matanzas que nos horrorizan.
Ya no podemos hacer nada para evitar que las víctimas de Bruselas, Estambul, Pakistán o Nigeria mueran. Pero podemos hacer muchas cosas para que cada vez menos gente quiera unirse a estos canallas, por ejemplo, no odiar a la gente equivocada y, sobretodo, no discriminar. Donald Trump, Marine Le Pen o el movimiento Pegida, entre otros, no hacen más que echar leña al fuego. No seamos como ellos.
Si te ha gustado este articulo, recuerda que puedes comentar y compartirlo para que llegue a más gente. ¡Gracias!
La cuestión religiosa en el siglo XXI
Publicat: 14 Novembre, 2015 Filed under: Internacional, Literatura, Opinión | Tags: 13N, Atentado, Atentado Paris, Cuestion religiosa en el siglo XXI, Daesh, Georges Corm, ISIS, JeSuisParis, Paris, Paris Attacks, Paris Bombing, Religion, Vostres Guerres Nos Mortes, Yihad 1 comentariTodo lo que uno pueda escribir hoy va a tener relación con los atentados de París del 13 de Noviembre. Tenemos una nueva sigla en el imaginario común en relación a los atentados de índole yihadista, eso sí, siempre en territorio occidental. No voy a dedicar éstas líneas a discutir sobre los hechos ocurridos. He leído ya demasiados comentarios en twitter, facebook y hasta he escuchado a tertulianos especular sobre si ha sido un ataque bajo bandera enemiga, un auto-golpe, quintas columnas, conspiraciones involucrando a los Illuminati (sí, los Illuminati). Tampoco entraré en el debate de por qué nos escandalizamos tanto cuando esto sucede en París, pero no cuando esta misma semana sucedió en Beirut. Creo que lo más sano, tanto a nivel individual como colectivo, es seguir la información, procurar no abrir demasiado la boca a menos que sepamos algo con certeza o podamos aportar algo útil y, sobretodo, dejar que se enfríe el asunto para poder tratarlo con la dignidad que se merece. Sé perfectamente que en los tiempos que corren, la inmediatez es la norma y que esto no sucederá, pero no por eso deja de ser útil mi recomendación.
Anoche, cuando después de cenar mi padre me dijo que había un tiroteo en Francia, lo primero que se me pasó por la cabeza fue un acto terrorista más perpetuado por algún lobo solitario, alguien medianamente afín a ISIS o alguna otra organización. No había indicios que apuntaran a ésta tesis, pero es la impresión que me daba. Más tarde, Hollande decía en rueda de prensa que el acto había sido organizado en el exterior por Daesh y ejecutado con ayuda del interior del país. No ha sido hasta esta mañana que la organización ha reclamado el acto como propio. ¿Qué implica que la atrocidad haya sido cometida por Estado Islámico? Que va a haber otra ola de manifestaciones islamófobas y racistas, que se va a mirar con más recelo todavía a los refugiados que vienen hacia tierras europeas (irónico que, siendo ellos los que huyen de actos como estos en sus propios hogares, día tras día, vayan a ser ellos los señalados como culpables) y que, inevitablemente, se hablará de religión, y se mezclará ésta con aspectos raciales y debatiremos estérilmente si el Islam es una religión de paz o no, si el Islam predica el odio hacia el Occidental y, sobretodo, pasaremos por alto que los mismos musulmanes son los que en los últimos años han venido sufriendo estas atrocidades, con el añadido de intervenciones extranjeras y ataques con drones que tienen la mala costumbre de impactar sobre civiles – pasados a llamar ‘daños colaterales’.
Es por esto que me ha venido a la cabeza una de las lecturas más útiles que he podido realizar este año: La cuestión religiosa en el siglo XXI. El autor de la obra es Georges Corm, libanés formado en Francia durante los años sesenta en ciencias políticas, económicas y derecho. No os asustéis no es una obra densa, e invito a todo el mundo a leerla.
En esencia, y motivo por el cual hablo del libro en un día como hoy, la tesis de la obra es que, debido a la globalización económica y financiera del pasado siglo, las viejas democracias han perdido capacidad de legitimación. Esta crisis no sólo ha afectado a los Estados-nación sino que ha afectado a los tres grandes monoteísmos, siendo en parte el causante de la aparición de los extremismos religiosos. Ejemplos de ello son los hijos de migrantes magrebíes en Francia y España o hijos de migrantes pakistaníes o sirios en Reino Unido, que perciben que el Estado les ha fallado, alienándolos y empujándolos hacia extremismos religiosos, identidad que los acoge con los brazos abiertos, no como la de los Estados dónde viven y de los cuales tienen la ciudadanía.
El libro no es sólo ésta tesis. Habla también el señor Corm de temas que nos interesan para entender los repulsivos actos de París. Como se puede deducir por el título, el libro trata sobre la cuestión religiosa en el siglo XXI. Esto incluye un repaso histórico de la instrumentalización de la religión en distintas épocas de la historia de la humanidad, incluyendo el colonialismo europeo, justificado en la época por intelectuales franceses como el deber de imponer el progreso a aquellos menos desarrollados. Pero la religión ha sido también un instrumento clave durante la Guerra Fría, y de aquéllos polvos éstos lodos. Para combatir la invasión soviética de Afganistán, el bloque occidental fomentó grupos yihadistas, como por ejemplo Al-Qaeda, que luego se volvieron contra Occidente cuando se intervino en Irak, y algunas de cuyas facciones ahora integran el Estado Islámico.
Y hablando de violencia, ¿hay mayor expresión de violencia que el terrorismo indiscriminado? Los que veis tertulias donde aparece Francisco Marhuenda habréis tenido la oportunidad de escucharle situar el origen de la violencia política en la Revolución Francesa, culpando, sobretodo, a Voltaire, y mezclando la Revolución Francesa, la violencia indiscriminada y el anticlericalismo. Georges Corm cree que esto es un error: no sólo es una mala interpretación de la Revolución Francesa, motivo por el cual todos ahora podemos disfrutar de derechos y libertades independientemente de nuestra condición -todo en teoría- sino que además es peligrosa, pues culpa al laicismo de los horrores religiosos. Nadie dice que la Revolución Francesa fuera cosa de hippies. Hubo violencia, y la hubo con fines políticos, pero no fue ésta la génesis del terrorismo. El origen tiene lugar un par de siglos antes, en Europa, y de mano de la religión.
Entre el siglo XVI y el XVIII se dieron en Europa una serie de conflictos que comenzaron con la Reforma Protestante, cuya característica principal era el papel de la religión y las tácticas empleadas. No fue una guerra de grandes ejércitos en campos de batalla, como lo fueron las guerras napoleónicas. Las guerras de religión en Europa tenían varios objetivos, entre ellos eliminar al diferente, exterminarlo a él y a su estirpe, atemorizarlos. Para hacerlo empleaban tácticas que sólo pueden ser calificadas de terroristas: quemaban a pueblos enteros con sus gentes dentro, envenenaban pozos, etc. Lo hacían, en parte, porqué encontraban justificaciones bíblicas para hacerlo, tantos unos como otros. Y en parte de estos eventos tuvo un cierto protagonismo la Santa Inquisición. ¿Qué tiene que ver esta institución, totalmente religiosa, con la política y con los recientes eventos? Pues la institucionalización de los delitos de opinión, que es lo que los autos de fe fueron. (Como podemos ver la violencia y el terrorismo no es sólo cosa del Islam).
Es posible que no se vea claramente la relación del libro con los atentados de París. Hemos visto que la religión ha sido, desde hace siglos, instrumentalizada para satisfacer diversos intereses: colonialismo (expansión territorial y colonial pero no así de derechos como la ciudadanía), guerras subsidiarias (Talibanes, Al-Qaeda, islamistas moderados en Siria e Irak, etc.). Y también que los orígenes del terrorismo (violencia política) tienen mucha relación con la religión (de hecho fue a causa de conflictos intra-religiosos), que ahora algunos se empeñan en verlo como inherente sólo a una (el Islam).
¿Qué podemos extraer del libro que nos pueda ser útil para entender los sucesos del 13N? Primero de todo: la instrumentalización de la religión y el terrorismo con fines religiosos no es inherente a una religión concreta. Los grandes monoteísmos se basan en verdades reveladas en forma de libro, los cuales tienen como mínimo un milenio. Nada de lo que ahí se mencione debe tomarse al pie de la letra, ni para bien ni para mal. La religión es también un tipo de identidad, que no tiene nada que ver con la violencia. Es en casos de alienación y de radicalización (yihadista) cuando se empieza a mezclar religión con violencia y terrorismo. Muchos de estos fenómenos (de radicalización, de violencia) tienen su origen en el Estado moderno y sus errores, ya sea de puertas a dentro o hacia fuera. Uno de los principales puntos de las agendas de las democracias actuales debería ser cómo conseguir que la gente no se radicalice, que no tenga motivos para dejar de identificarse con los valores republicanos de libertad, igualdad y fraternidad que a su vez son los que permiten que las distintas identidades puedan coexistir en paz. De puertas a fuera hay que tener en cuenta que los Estados y las guerras no son laboratorios donde podemos tener todo controlado a excepción de una variable: cualquier intervención que hagas en pro de unos intereses puede tener consecuencias desastrosas. Ahí tenemos el 11S, el 11M, el 7J y ahora el 13N.
Algunas impresiones sobre el Estado Islámico (I)
Publicat: 24 Març, 2015 Filed under: Internacional, Literatura, Opinión, Política | Tags: Internacional, Literatura, Política Deixa un comentariEl pasado dieciocho de marzo hubo un atentado en la capital tunecina, reivindicado posteriormente por el Estado Islámico. En el atentado murieron, entre muchos otros, un matrimonio de Barcelona, del cual el periódico El Mundo destacaba que eran de fuertes convicciones independentistas. No sé si ésta información realmente aportaba algo a la noticia, pero ellos, por supuesto, son libres de publicar lo que quieran. Más información, sobre el atentado, aquí.
Simplificando mucho: al menos tres sujetos, uniformados pero con fusiles no reglamentarios, intentaron entrar en el Parlamento mientras allí debatían una nueva ley antiterrorista; la seguridad del Parlamento se dio cuenta que los fusiles no eran los reglamentarios, se desató un tiroteo, y los asaltantes huyeron hacia el cercano Museo del Bardo, disparando a los pasajeros de un autocar lleno de turistas y atrincherándose en dicho museo. Tras un tiroteo, el escape de los rehenes, dos asaltantes abatidos y cuatro más detenidos, el Estado Islámico asumió el ataque como propio al día siguiente. Hasta aquí nada nuevo, lo hemos visto todos en las noticias y, por supuesto, lamentamos todas las muertes.
Pero el Estado Islámico es algo nuevo que nos ha cogido a todos por sorpresa. Poco parece saberse de ellos, pero intentaré aclarar algunas cosas basándome en dos libros recientes ISIS, el retorno de la yihad, del periodista irlandés Patrick Cockburn, y El fénix islamista dela experta en la financiación del terrorismo Loretta Napoleoni. Los libros tratan del mismo tema, el Estado Islámico, pero desde diferentes ópticas y con estilos muy diferentes. El libro de Cockburn es una recopilación de artículos periodísticos de su autoría, ordenados según temática, en la que a veces parece repetirse información (datos tales como víctimas o efectivos, nada molesto). El libro de Napoleoni, más estructurado, es un análisis sobre éste nuevo engendro del próximo oriente, desde los orígenes de sus líderes a su financiación y su forma de actuar.
Empecemos por el nombre. No siempre se han llamado Estado Islámico. En origen formaban parte de Tawhid al Yihad, luego se transformó en Estado Islámico de Irak y después pasó a formar parte de Al Qaeda en Irak. Es en 2010, cuando el actual líder Abu Bakr al Bagdadí asume el poder de la organización, que ésta recupera su anterior nombre de Estado Islámico de Irak, y es en 2013, tras una fusión con una sección del grupo yihadista sirio afiliado a Al Qaeda Jabhat al Nusra que la organización pasa a llamarse Estado Islámico de Irak y Levante. Desde la proclamación del califato, han regresado a la denominación Estado Islámico. Todo esto para ilustrar que no surgen de la nada. Sus orígenes pueden trazarse unos 10 años atrás, en la insurgencia iraquí contra la coalición internacional liderada por los Estados Unidos que llevó a cabo la invasión de 2003 para derrocar a Saddam Hussein con el pretexto de que éste poseía armas de destrucción masiva.
Es fácil pensar que son la nueva Al Qaeda. Han luchado juntos, son yihadistas, fundamentalistas islámicos sunnitas, que odian (casi) todo lo relacionado con occidente. Pero el nombre nos da una pista de una de las principales distinciones. Al Qaeda (más o menos traducido como la base en árabe) era una red de pequeñas células terroristas, esparcidas por el mundo, con un objetivo común: la destrucción de occidente y, ya más lejanamente, la proclamación del regreso del califato. El principal objetivo de la organización de Bin Laden era Estados Unidos y el occidente que representa. Para el Estado Islámico las cosas son bien distintas.
El nombre ya deja claro que no son (o no quieren ser) una organización terrorista más. Ellos quieren la creación de un Estado nacional, una suerte de Israel, pero para los musulmanes sunitas, un califato. Si bien han hecho llamamientos para que lobos solitarios realicen atentados contra ciudadanos y Estados occidentales, sus enemigos están en la región de Oriente Próximo, y no son otros que los Estados que allí existen, cualquier rama del islam que no sea la sunní –con especial odio hacia los chiís- así como otras religiones. El razonamiento es el siguiente: según sus interpretaciones del sagrado Corán (si alguien lo ha estudiado que me corrija) no puede disociarse el poder político del religioso, y por tanto, el jefe del estado y del gobierno no puede ser una figura secular, como bien pueda ser un dictador o un presidente. Los miembros del Estado Islámico los consideran apóstatas, al igual que a los chiís, que dentro del islam, como en otras religiones, es algo bastante grave.
Hasta aquí algunos apuntes básicos. La cosa seguirá en el próximo artículo.