Sumisión

Nota: em refereixo a la novel·la en castellà per ser l’idioma en la que l’he llegit. També està publicada en català amb el títol Submissió.

denis-rouvreSumisión va aparèixer a les llibreries franceses el fatídic 7 de gener de 2015, el mateix dia de l’atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdo (eldiario.es en parla aquí). Si afegim que la novel·la tracta una hipotètica França en que, a les eleccions presidencials de 2022, a la segona volta, l’electorat ha d’escollir entre la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, o el candidat del jove partit Germanor Musulmana, Mohammed Abbes, i que aquest últim és qui guanya, la polèmica ja està servida. L’altre dia al metro una senyora, al veure que llegia Sumisión, em va preguntar si estava bé. Això només m’havia passat amb l’Stieg Larsson, esperant a l’aeroport de Santiago de Compostela, amb la diferència que, en aquella ocasió, la majoria de gent que llegia esperant per a embarcar, llegia alguna de les novel·les de Millennium.

Houellebecq no ha destacat mai ni per ser moderat, ni políticament correcte, ni molt menys per importar-li el que diran, i en aquesta novel·la es nota (també és bona mostra el seu aspecte físic. A Charlie Hebdo se’n fotien). L’acusaran d’islamòfob, i segurament amb raó, però, tal com reconeix el protagonista de la seva novel·la (i, més o menys, alter ego),  és un masclista partidari de “l’ordre natural del patriarcat”. Però això tampoc ens hauria de sorprendre.

La novel·la en sí, tot i la premissa esmentada anteriorment de la elecció presidencial, pot dissecar-se en tres grans elements: els paral·lelismes amb la vida de Huysmans, la degeneració de l’individu a occident (encarnada en el protagonista), i els arguments que intenten donar versemblança a un President musulmà, islamista moderat, que acaba amb el greu problema de l’atur amb mesures tan senzilles (i sorprenentment acceptades tant per la dreta com per l’esquerra) com allunyar a la dona del món laboral. Sí, ja us havia dit que Houellebecq és un masclista.

Però hom no llegeix a Houellebecq perquè hi estigui d’acord amb el que diu. El llegeix perquè li agraden els autors que són capaços de transmetre el fàstic que sent per les societats del segle XXI, amb una certa tristor i melancolia. A Houellebecq no el consideren l’enfant terrible de la literatura francesa perquè sí. Amb altres novel·les ha guanyat importants premis, com el Goncourt, i sempre ha generat cert debat a la societat francesa. Segurament perquè el lector, sobretot el francès, deu veure una bona fotografia de la realitat, i li dol que sigui expressada amb aquest fàstic.

Sumissión no és la seva millor novel·la que hagi caigut a les meves mans (amb humilitat he de reconèixer que només he llegit Ampliación del campo de batalla i Plataforma, les quals em semblen excepcionals), però es llegeix bé, i sempre et fa dubtar i reflexionar: seria possible que l’eix esquerra-dreta deixés de ser el principal en el país en que es van originar? Un front republicà? És plausible que sigui l’islam la solució a dècades de degeneració individualista?

Publicada per Anagrama, tant en català com en castellà, la novel·la val 19.90€ i la podreu trobar aquí i aquí. També us deixo aquí una entrevista que li fan per a Babelia.

Anuncios

Plataforma per Catalunya

New Doc_1

Entre partits d’esquerra i de dreta poden haver certes similituds, com per exemple el suport al petit comerç o el rebuig a certes pràctiques, com la tauromàquia. De fet, ser d’esquerra és, en part, quelcom relatiu a la realitat social i política on hom viu. L’esquerra dels Estats Units radica en el Partit Demòcrata, però si comparem aquest partit amb qualsevol altre d’esquerres europeu, com per exemple el Partit Socialista Francès (bé, potser aquells simpatitzants del Manel Valls no ho són tant, d’esquerres) o el Partit del Treball neerlandès, no ho semblen tant d’esquerres. Les diferències augmenten molt si introduïm els partits verds a la comparació.

Algunes de les característiques dels partits de dretes són, típicament, la defensa de la tradició, l’economia de mercat (o la liberalització d’aquesta) o els valors individuals. Els de l’esquerra, per contra, solen ser els del progressisme, intervenció estatal en l’economia i valors més col·lectius. Això, però, no impossibilita que hi hagi partits o moviments d’esquerres en defensa de l’individualisme, o partits de dretes que defensin una certa intervenció en l’economia. La política no és tan senzilla ni maniquea.

Però de vegades podem trobar-nos amb partits amb propostes clarament d’esquerres, però també amb d’altres que fan que, inevitablement, s’escorin cap a la (extrema) dreta. Aquest és el cas de Plataforma per Catalunya.

PxC no enganya a ningú, i si ho fa, amb molta tristor he de dir que la culpa és més de l’enganyat que de l’enganyador. Algunes de les suposades propostes d’esquerres d’aquesta agrupació podrien ser el cinquè (educació i sanitat públics, de qualitat i sense retallades), una part del sisè (la part d’adequar els sous de càrrecs polítics als de la ciutadania), o el vuitè (millora de la situació econòmica de pensionistes i gent en situació de dependència). També podrem estar d’acord en que aquests punts són gairebé de sentit comú.New Doc_2

Però, com veiem, fan un èmfasi important en “els de casa”, la qual cosa suposa una discriminació molt lletja. No es suposa que les redistribucions s’han de realitzar d’aquells que més tenen cap a aquells que en tenen menys o gens, per tal d’aconseguir una societat més justa i corregir, així, les desigualtats? Importa l’origen de qui ha de rebre dites redistribucions? Són menys ciutadans, tot i que treballen i paguen impostos com la resta?

DSC_0313

La presència d’aquest partit a Catalunya, en general, em sembla greu, però en el cas de Santa Coloma, em sembla pitjor encara. Santa Coloma és una ciutat de la perifèria de Barcelona, ciutat dormitori durant el franquisme i, sobretot, receptora de tot tipus de migració. Vam passar d’unes 15.000 persones al 1950, a més de 100.000 vint anys després. Aquest creixement demogràfic va ser degut a migració provinent d’altres indrets de l’Estat, com per exemple Andalusia, Aragó, Extremadura o Galícia. Us imagineu que algú en aquella època pengés cartells com aquests?

A part del seu arxiconegut eslògan, PxC te més elements que el situen ben lluny de la centralitat. M’agradaria destacar dos elements, dues cares de la mateixa moneda: l’islamofòbia i la creu de Sant Jordi. Plataforma s’ha aliat amb el moviment neo-nazi alemany Pegida (aquí), el principal motiu del qual és frenar el que ells anomenen “islamització d’Europa”, que va resultar rellevant en les setmanes posteriors als atemptats del setmanari satíric parisenc ‘Charlie Hebdó’, i que van desinflar-se després que es descobrissin unes fotografies del seu líder disfressat de Hitler (aquí).  Sant Jordi, figura religiosa i patró, d’entre altres llocs, de Catalunya, és l’element identitari . És una contraposició curiosa, doncs Sant Jordi no és un símbol exclusiu de casa nostra (és també sant patró d’Anglaterra i Geòrgia), ni és tant europeu (nasqué , si la llegenda és certa, a Nicomèdia, a l’actual Turquia), ni és un símbol tant cristià (si bé fou martiritzat pels romans per no voler renunciar a la seva fe cristiana, és també venerat com a sant per l’Islam). Que utilitzin la creu de Sant Jordi com a estilització de la ics en el seu logotip és ofensiu per a la resta de la població que es sent catalana, independentment del seu origen. Emprar un símbol que, ens agradi més o menys per ser religiós, ens representa a tots, i forma part d’una de les tradicions més maques i de les diades més populars a Catalunya, no pot sinó ofendre a tots aquells que, com jo, ens oposem frontalment a la discriminació racial, a la religiosa i a la xenofòbia.


Cuatro líneas sobre Salvados, Rekarte e Iglesias.

Hace poco se ha emitido un más que seguro polémico capítulo de Salvados (ver aquí), el programa de documentales y entrevistas dirigido por Jordi Évole, y tengo la necesidad de compartir ciertas opiniones.

No es la primera vez que Évole hace un capítulo con polémica, me estoy acordando de ‘Operación Palace’, emitido el 23 de Febrero del año pasado, pero también me acuerdo de ‘Borrando a ETA’. Por desgracia, ETA ha sido un asunto muy importante de la historia reciente española, incluyendo episodios de guerra sucia, atentados con coches bomba, tiroteos, secuestros y ejecuciones así como también torturas y vulneraciones de la convención europea de derechos humanos (esta última aquí).

Cada vez que oigo la palabra ETA me acuerdo de la polémica que generó el que Pablo Iglesias dijera que la violencia de ETA tiene explicaciones políticas (aquí en El Mundo). Y es que, como en cualquier conflicto terrorista, las motivaciones son políticas. Decir esto no quiere decir que dichas motivaciones legitimen la violencia, es simplemente reconocer la realidad. Cada vez que un etarra armaba un coche bomba, secuestraba a alguien o tiraba del gatillo de su arma, no lo hacía por el placer de matar, en cuyo caso estaríamos tratando con una banda de homicidas sádicos, lo hacían porqué creían que, así, luchaban por liberar al País Vasco. Las siglas de la organización nos ayudan a entender esto: Euskadi Ta Askatasuna (País Vasco y Libertad, según Wikipedia, en la cual deposito mi confianza debido a mi total falta de conocimiento de la lengua vasca).

Además, como bien os habréis fijado los que habéis visto el programa, Rekarte hace varias referencias a la guerra. Habla de que la lógica que imperaban sus actos era la de guerra, la del enemigo, y es que esto es lo que sucede cuando un conflicto escala, que se empieza a utilizar la violencia, y llega un punto en el que lo único que deseas es eliminar al otro. Por suerte ETA anunció su abandono de la violencia en otoño de 2011 y, de momento, cumple su palabra. Pero el conflicto aún está por resolver. Recordemos que no mataban por placer, sino para conseguir unos objetivos políticos. Entre estos objetivos se encuentra el de la independencia de Euskal Herria, objetivo defendido política y pacíficamente por otras organizaciones que mucha gente se empeña en equiparar a ETA.

Con esto me gustaría dejar claras dos cosas. La primera: que alguien mate por una idea no quiere decir que dicha idea sea mala. ETA mataba por la independencia del País Vasco, pero lo erróneo era matar, no la independencia vasca. La segunda: allá dónde hay terrorismo, nada es tan sencillo como parece y, normalmente, hay explicaciones políticas, por mucho que duelan. Aquí hemos tenido a ETA, pero en Irlanda del Norte tuvieron al IRA y sus múltiples escisiones, matando por la unificación de Irlanda alejada del dominio británico.