Gasejar, mutilar, sotmetre. La política de les armes no letals.

Gasear, Mutilar, Someter, publicat per Katakrak.

Paul Rocher és economista i diplomat en ciències socials per la prestigiosa universitat francesa Sciences-Po Paris i treballa com a investigador. És l’autor del llibre Gasear, mutilar, someter, publicat a Espanya per Katakrak Liburuak. En aquesta obra, Rocher analitza l’origen, la implementació i l’ús de les considerades com a armes no letals, especialment a França.

Armes no letals

Una arma és un instrument emprat en combat amb l’objectiu de matar, ferir o derrotar un adversari. En català, el diec ofereix una definició més senzilla, encara: Instrument fabricat a propòsit, de què se serveix l’home per a atacar o defensar-se. Les considerades com a “no letals” són aquelles la potència de les quals les situa entre les armes de foc convencionals i la força física del policia i que garanteixen un efecte limitat que mai provoca la mort ni una incapacitat permanent.

Aquestes armes “no letals” proporcionen una avantatge temporal als agents que els ha de permetre recuperar el control d’un espai mitjançant la debilitació, la paralització o la interrupció de les accions d’individus o grups. Degut a l’abast cada cop major d’aquestes armes, la gestió de les masses pot fer-se a distància, proporcionant una major seguretat als agents involucrats.

Les armes es poden classificar en cinètiques (porres, canons d’aigua, projectils de goma o foam i projecció de partícules), químiques (substàncies irritants, principalment), elèctriques, acústiques, òptiques (llums irritants) i energia dirigida (ones abrasadores). Aquestes tenen efectes diversos:

  • Cinètiques: mitjançant el contacte de l’arma (o projectil) contra la persona objectiu, causa diferents graus de dolor en funció de la velocitat de l’arma (o projectil), de la distància i de la zona on impacta.
  • Químiques: emprades habitualment en forma de granada, aquest tipus d’arma empra gasos lacrimogens i/o irritants per a dispersar a l’objectiu.  A més, poden provocar sons molestos mitjançant la detonació d’una petita càrrega explosiva.
  • Elèctriques: l’arma elèctrica més comú és el TASER, fabricat per Axon Enterprise, la qual neutralitza l’objectiu mitjançant una descàrrega elèctrica de 50.000 volts i 2,1 miliampers.
  • Acústiques: mitjançant dispositius que puguin generar sons a més de 150 dB, ja siguin canons acústics o granades atordidores (que poden arribar als 165 db). El llindar del dany auditiu es considera que són 140 dB.
  • Òptiques: tot i que encara no hi ha armes operatives, sí que les hi ha en desenvolupament. Aquestes tenen l’objectiu d’encegar temporalment l’objectiu, ja sigui mitjançant llum extremadament brillant o llums estroboscòpiques que poden causar efectes físics adversos, com ara vòmits.
Fotografia de Martí Urgell.

Les armes no letals més conegudes i emprades per les policies són els projectils de goma o de plàstic, més comunment anomenats com a pilotes de goma. Aquestes es disparen amb una escopeta o llençadora disenyada a tals efectes. Els mossos d’esquadra utilitzen el model BT-GL06 de 40 mm del fabricant suïs Brugger & Thomet.

Colpejar més fort i més ràpid

Les armes considerades com a “no letals” són a l’origen de l’increment de la violència exercida per policies. La majoria d’armes no letals han ofert una avantatge tàctica a les policies, ja que han augmentat la distància a la que pot exercir-se el control de masses. Aquest augment de la distància ha disminuït el risc d’utilitzar les armes no letals.

L’avantatge de la policia en front dels manifestants es basa, doncs, en mantenir la distància. Mantenir aquesta avantatge suposa fer ús de les armes no letals disponibles sense conèixer les intencions concretes del grup de persones que tenen davant. 

Les armes no letals provoquen una tendència a usar-les de forma precoç. Més greu encara, aquesta decisió es basa més en les suposicions del tirador (o dels seus comandaments) que de les intencions reals o evidents.

No Letals

Les armes no letals ofereixen una avantatge tàctica als cossos policials. El control de les masses pot realitzar-se a un menor risc per als agents, generant una tendència a usar-les de forma precoç. A més, el qualificatiu de l’arma com a “no letal” fa que el seu ús tingui menors costos polítics per als governs. Però, ho són realment, de no letals, aquestes armes?

Les armes considerades com a “no letals” ho són en situacions molt específiques. Els fabricants d’aquestes armes especifiquen les condicions en les quals el seu ús és no letal. Normalment, les proves que fan els fabricants són en situacions poc realistes: situacions estàtiques, bona il·luminació, visibilitat clara, amb una mesura precisa de la distància entre el tirador i l’objectiu, i degudament ventilades. 

La realitat, però, no és aquesta. Les condicions en les quals una arma és no letal poden variar molt en el transcurs d’una protesta. Sovint, els escenaris en què s’acaben emprant aquestes armes són dinàmics, els tiradors estan sota estrès i la visibilitat pot ser reduïda degut a l’ús d’altres tipus d’armes, com els gasos lacrimògens. Inclús si es dispara un projectil de goma apuntant a una zona no letal, l’objectiu pot moure’s entre el moment en què s’ha disparat el projectil i el moment en el que rep l’impacte, passant a ser aquest en una zona letal, com pot ser el cap.

En una revisió de la literatura disponible sobre morts, ferides i incapacitacions permanents a causa de bales de goma i/o plàstic, així com d’altres armes similars (vegeu aquí), els autors van trobar informació de 1984 persones ferides entre 1990 i 2017, de les quals 53 en van morir i 300 van patir incapacitacions permanents.

Una manifestant porta una bandera de la thin blue line enfront d'altres manifestants amb cartells en protesta per la violència racial, als Estats Units.

Corporativisme

En els últims anys hem pogut presenciar que, davant de la violència i excessos policials, no manquen les justificacions d’aquesta. És un fenomen que hem observat als Estats Units, en les protestes pel Black Lives Matter, però també a casa nostra. L’epítome d’aquesta mena de justificacions és terme thin blue line (la fina línia blava) emprat pels que consideren que la policia és la fina línia que evita que la societat caigui en un caos violent.

Aquesta concepció crea una confrontació entre la policia, que defensa l’ordre de la societat, i qualsevol a qui aquests s’enfrontin. Així, la policia es veu a si mateixa en una fortalesa constantment assetjada. D’aquesta manera es crea un sentiment d’unitat, però al mateix temps justifica un excés de violència que justifiquen en la preservació de l’ordre. Aquests excessos s’han de cometre per evitar que la delinqüència assoli la societat.

Conclusió

Una arma no letal és aquella les característiques de la qual, en situacions molt específiques, no provoquen danys permanents o la mort. L’ús d’aquestes armes otorga avantatges als cossos policials pel que fa al control de masses, com pot ser en una manifestació. La qualificació d’aquestes armes com a “no letals” i l’avantatge que ofereixen fan que se’n faci un ús preventiu. Aquest ús preventiu és indiferent de les intencions que poguessin tenir les persones contra les que se’n fa ús, d’aquestes armes. El corporativisme, freqüent en cossos policials, contribueix a que el mal ús d’aquestes armes quedi impune. Degut a la seva potencial letalitat i l’ús excessiu que se’n fa, l’ús d’aquestes armes hauria d’estar més restringit, usat en situacions molt concretes i el seu ús degudament fiscalitzat.



Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s