Gasejar, mutilar, sotmetre. La política de les armes no letals.
Publicat: 15 Juny, 2022 Filed under: Literatura, Seguridad | Tags: Armes no letals, canó d'aigua, granada atordidora, llençadora, manifestacions, mossos d'esquadra, pilota de goma, seguretat, thin blue line Deixa un comentari
Paul Rocher és economista i diplomat en ciències socials per la prestigiosa universitat francesa Sciences-Po Paris i treballa com a investigador. És l’autor del llibre Gasear, mutilar, someter, publicat a Espanya per Katakrak Liburuak. En aquesta obra, Rocher analitza l’origen, la implementació i l’ús de les considerades com a armes no letals, especialment a França.
Armes no letals
Una arma és un instrument emprat en combat amb l’objectiu de matar, ferir o derrotar un adversari. En català, el diec ofereix una definició més senzilla, encara: Instrument fabricat a propòsit, de què se serveix l’home per a atacar o defensar-se. Les considerades com a “no letals” són aquelles la potència de les quals les situa entre les armes de foc convencionals i la força física del policia i que garanteixen un efecte limitat que mai provoca la mort ni una incapacitat permanent.
Aquestes armes “no letals” proporcionen una avantatge temporal als agents que els ha de permetre recuperar el control d’un espai mitjançant la debilitació, la paralització o la interrupció de les accions d’individus o grups. Degut a l’abast cada cop major d’aquestes armes, la gestió de les masses pot fer-se a distància, proporcionant una major seguretat als agents involucrats.
Les armes es poden classificar en cinètiques (porres, canons d’aigua, projectils de goma o foam i projecció de partícules), químiques (substàncies irritants, principalment), elèctriques, acústiques, òptiques (llums irritants) i energia dirigida (ones abrasadores). Aquestes tenen efectes diversos:
- Cinètiques: mitjançant el contacte de l’arma (o projectil) contra la persona objectiu, causa diferents graus de dolor en funció de la velocitat de l’arma (o projectil), de la distància i de la zona on impacta.
- Químiques: emprades habitualment en forma de granada, aquest tipus d’arma empra gasos lacrimogens i/o irritants per a dispersar a l’objectiu. A més, poden provocar sons molestos mitjançant la detonació d’una petita càrrega explosiva.
- Elèctriques: l’arma elèctrica més comú és el TASER, fabricat per Axon Enterprise, la qual neutralitza l’objectiu mitjançant una descàrrega elèctrica de 50.000 volts i 2,1 miliampers.
- Acústiques: mitjançant dispositius que puguin generar sons a més de 150 dB, ja siguin canons acústics o granades atordidores (que poden arribar als 165 db). El llindar del dany auditiu es considera que són 140 dB.
- Òptiques: tot i que encara no hi ha armes operatives, sí que les hi ha en desenvolupament. Aquestes tenen l’objectiu d’encegar temporalment l’objectiu, ja sigui mitjançant llum extremadament brillant o llums estroboscòpiques que poden causar efectes físics adversos, com ara vòmits.
Les armes no letals més conegudes i emprades per les policies són els projectils de goma o de plàstic, més comunment anomenats com a pilotes de goma. Aquestes es disparen amb una escopeta o llençadora disenyada a tals efectes. Els mossos d’esquadra utilitzen el model BT-GL06 de 40 mm del fabricant suïs Brugger & Thomet.
Colpejar més fort i més ràpid
Les armes considerades com a “no letals” són a l’origen de l’increment de la violència exercida per policies. La majoria d’armes no letals han ofert una avantatge tàctica a les policies, ja que han augmentat la distància a la que pot exercir-se el control de masses. Aquest augment de la distància ha disminuït el risc d’utilitzar les armes no letals.
L’avantatge de la policia en front dels manifestants es basa, doncs, en mantenir la distància. Mantenir aquesta avantatge suposa fer ús de les armes no letals disponibles sense conèixer les intencions concretes del grup de persones que tenen davant.
Les armes no letals provoquen una tendència a usar-les de forma precoç. Més greu encara, aquesta decisió es basa més en les suposicions del tirador (o dels seus comandaments) que de les intencions reals o evidents.
No Letals
Les armes no letals ofereixen una avantatge tàctica als cossos policials. El control de les masses pot realitzar-se a un menor risc per als agents, generant una tendència a usar-les de forma precoç. A més, el qualificatiu de l’arma com a “no letal” fa que el seu ús tingui menors costos polítics per als governs. Però, ho són realment, de no letals, aquestes armes?
Les armes considerades com a “no letals” ho són en situacions molt específiques. Els fabricants d’aquestes armes especifiquen les condicions en les quals el seu ús és no letal. Normalment, les proves que fan els fabricants són en situacions poc realistes: situacions estàtiques, bona il·luminació, visibilitat clara, amb una mesura precisa de la distància entre el tirador i l’objectiu, i degudament ventilades.
La realitat, però, no és aquesta. Les condicions en les quals una arma és no letal poden variar molt en el transcurs d’una protesta. Sovint, els escenaris en què s’acaben emprant aquestes armes són dinàmics, els tiradors estan sota estrès i la visibilitat pot ser reduïda degut a l’ús d’altres tipus d’armes, com els gasos lacrimògens. Inclús si es dispara un projectil de goma apuntant a una zona no letal, l’objectiu pot moure’s entre el moment en què s’ha disparat el projectil i el moment en el que rep l’impacte, passant a ser aquest en una zona letal, com pot ser el cap.
En una revisió de la literatura disponible sobre morts, ferides i incapacitacions permanents a causa de bales de goma i/o plàstic, així com d’altres armes similars (vegeu aquí), els autors van trobar informació de 1984 persones ferides entre 1990 i 2017, de les quals 53 en van morir i 300 van patir incapacitacions permanents.
Corporativisme
En els últims anys hem pogut presenciar que, davant de la violència i excessos policials, no manquen les justificacions d’aquesta. És un fenomen que hem observat als Estats Units, en les protestes pel Black Lives Matter, però també a casa nostra. L’epítome d’aquesta mena de justificacions és terme thin blue line (la fina línia blava) emprat pels que consideren que la policia és la fina línia que evita que la societat caigui en un caos violent.
Aquesta concepció crea una confrontació entre la policia, que defensa l’ordre de la societat, i qualsevol a qui aquests s’enfrontin. Així, la policia es veu a si mateixa en una fortalesa constantment assetjada. D’aquesta manera es crea un sentiment d’unitat, però al mateix temps justifica un excés de violència que justifiquen en la preservació de l’ordre. Aquests excessos s’han de cometre per evitar que la delinqüència assoli la societat.
Conclusió
Una arma no letal és aquella les característiques de la qual, en situacions molt específiques, no provoquen danys permanents o la mort. L’ús d’aquestes armes otorga avantatges als cossos policials pel que fa al control de masses, com pot ser en una manifestació. La qualificació d’aquestes armes com a “no letals” i l’avantatge que ofereixen fan que se’n faci un ús preventiu. Aquest ús preventiu és indiferent de les intencions que poguessin tenir les persones contra les que se’n fa ús, d’aquestes armes. El corporativisme, freqüent en cossos policials, contribueix a que el mal ús d’aquestes armes quedi impune. Degut a la seva potencial letalitat i l’ús excessiu que se’n fa, l’ús d’aquestes armes hauria d’estar més restringit, usat en situacions molt concretes i el seu ús degudament fiscalitzat.
La crisi rússo-ucraïniana: elements a tenir en consideració
Publicat: 31 gener, 2022 Filed under: Internacional, Política, Seguridad | Tags: actualitat, conflicte, crimea, geopolítica, nato, otan, política internacional, putin, relacions internacionals, russia, ucraïna, vladimir putin Deixa un comentariDurant els mesos de març i abril de 2021, Rússia va començar una forta mobilització de tropes cap a l’oest del seu territori, al voltant de la frontera nord, est i sud d’Ucraïna. La comunitat internacional tenia motius per a preocupar-se: al 2014, en el context de l’Euromaidán, uns “homenets verds” (soldats sense insígnia de cap país) van prendre el control de la península de Crimea i, després d’un referèndum, aquest territori va ser incorporat a la Federació Russa. Cal destacar que, fins a meitat del segle xx, la península de Crimea havia estat territori rus i que en ella ha hagut importants bases navals per controlar les aigües del Mar Negre, que connecta amb la Mediterrània Oriental a través del Bòsfor. Encara al 2014, uns dies més tard, les regions ucraïneses de Donetsk i Lugansk, amb un fort sentiment pro-rus, es declaraven independents. Aquestes dues regions estan situades a l’extrem oriental d’Ucraïna, a la frontera russa. Des de llavors, ha hagut un conflicte bèl·lic al Donbás entre les regions secessionistes pro-russes (l’economia de les quals la manté la pròpia Rússia) i el govern Ucraïnès. Tot i els esforços per posar fi a les hostilitats, materialitzats en els acords de Minsk i Minsk II entre Ucraïna, Rússia i la Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), aquests no s’han acabat d’implementar.
Conceptes bàsics de Relacions Internacionals
Com a disciplina acadèmica, les Relacions Internacionals és un camp amb un origen molt euro-cèntric. Tant els pensadors clàssics com els exemples històrics en base als quals s’ha format la disciplina han tendit a ser europeus: Tucídides, la Guerra del Peloponès, Hobbes, el sistema westfalià, el Concert d’Europa… Tot i poder no ser universal, el cert és que aquesta visió euro-cèntrica de les Relacions Internacionals és la que s’ha imposat al llarg i ample del món.
Com en qualsevol camp d’estudi, en les Relacions Internacionals hi ha diferents escoles de pensament i dintre d’elles hi ha múltiples branques i variants. La predominant d’aquestes escoles de pensament des dels orígens de la disciplina a inicis del segle xx ha estat la del “realisme”. El realisme en Relacions Internacionals es basa en els següents elements:
- L’actor principal en l’escena internacional són els Estats i aquests són ens unitaris (actuen amb una sola veu)
- El sistema internacional és anàrquic, en tant que no hi ha cap ens supra-estatal capaç de fer complir les normes
- I, per tant, els Estats actuen de forma racional per maximitzar el seu poder/seguretat en front altres competidors.
La seguretat russa
Rússia, com qualsevol altre Estat, té legítimes preocupacions per la seva seguretat. La Federació Russa, igual que la Unió Soviètica i l’Imperi Rus abans, té una debilitat geogràfica important cap a l’oest: la gran planície europea que va des de l’oest d’europa fins als Urals. Al llarg de la història, aquesta ha estat la principal ruta que han utilitzat altres potències per a envaïr Rússia, algunes d’elles allunyades geogràficament, com és el cas del Primer Imperi Francès.
Històricament, Rússia ha suplit aquesta debilitat tenint un àmpli coixí de seguretat entre el nucli històric rus i les potències rivals a l’oest, extenent el seu control fins a Polònia i Moldàvia, incloent Finlàndia, els països bàltics i Ucraïna. En paral·lel, Rússia ha comptat també amb la seva descomunal extensió geogràfica, la qual li ha donat un grau de profunditat estratègica incomparable amb altres Estats, així com amb uns hiverns gèlids que, a més, en arribar el desglaç de la primavera, convertien tot el territori en fangars que dificultaven l’acció militar.
Amb el desenvolupament de l’armament nuclear, la Unió Soviètica va trobar una altra eina per a garantir la seva seguretat. L’armament nuclear ha estat emprat com a arma dissuassòria per totes les potències nuclears, essent els Estats Units l’únic Estat que mai les ha utilitzat en una situació de guerra. És tal el potencial destructor de l’armament nuclear que cap Estat vol arriscar-se a acabar en una situació on pugui ser-ne objectiu d’aquestes. On millor s’exemplifica la capacitat dissuassòria de l’armament nuclear és en la doctrina de la destrucció mútua assegurada: si dues potències rivals disposen de prou armament nuclear per a assegurar la destrucció total de l’adversari i aquesta capacitat nuclear és impossible de ser eliminada en un primer atac, s’assegura així que aquest respondrà amb la seva màxima capacitat disponible, donant com a resultat la destrucció mútua. Ara bé, un atac nuclear a Rússia des de Ucraïna podria canviar les coses, ja que el temps de vol dels míssils nuclears es veuria substancialment reduït, dificultant així una resposta russa a temps que garantís la destrucció mútua assegurada.
L’OTAN com a principal amenaça per a Rússia
Al cap de poc d’acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats de l’Europa occidental van començar a veure com a potencial amenaça a la Unió Soviètica, amb la qual havient derrotat a l’Alemanya Nazi. La por a una expansió europea per part de la URSS és la base de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. L’element clau d’aquest tractat fundacional de l’Aliança atlàntica és l’Article 5 pel qual es considera que un un atac sobre territori nordamericà, europeu o insular atlàntic per sobre del tròpic de Càncer és un atac contra tots els membres de l’aliança, permetent així l’ús de la legítima defensa.
Amb la caiguda del Mur de Berlin al 1989, es va començar a plantejar la unificació d’Alemanya. El Secretari d’Estat (Ministre d’Afers Exteriors) James Baker de l’Administració de George H. W. Bush va donar garanties a Gobatxov, líder de la Unió Soviètica, que la unificació d’Alemanya no suposaria l’ampliació de la jurisdicció de l’OTAN ni una polzda cap a l’Est. Aquesta mateixa fòrmula va usar-se més vegades fins a la dissolució de la Unió Soviètica, incloent garanties de que si un país membre del Pacte de Varsòvia un dia abandonava aquesta aliança, no passaria a formar-ne part de l’OTAN.
La Guerra Freda va acabar al desembre de 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica. De la Unió Soviètica se’n van independitzar: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïnia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbadjian, Uzbekistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tajikistan, Turkmenistan i Rússia. L’OTAN, que s’havia dissenyat per contrarrestar a la Unió Soviètica, deixava de ser necessària, però tot i així, va continuar. Amb el temps, fins a 10 ex-repúbliques soviètiques o del Pacte de Varsòvia s’han unit a l’Aliança Atlàntica, a més d’Estats de l’antiga República de Iugoslàvia.
Des de llavors, l’OTAN s’ha ampliat fins a cinc vegades, incloent una clara expansió cap a l’Est. Al 1999 van entrar a l’Aliança Atlàntica la República Txeca, Hongria i Polònia; al 2004, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia; al 2009, Albània i Croàcia; al 2017, Montenegro; i al 2020, Macedònia del Nord. A més, a la Cimera de Bucarest de 2008, es va prometre a Ucraïna i a Geòrgia que serien membres de l’Aliança, tot i no poder-ho ser de forma immediata. D’aquesta manera, la zona coixí per a la seguretat russa s’ha anat disminuïnt. Actualment, l’OTAN ja hi és present a la frontera russa: Estònia i Letònia fan frontera amb Rússia, mentre que Lituània i Polònia fan frontera tots dos amb l’òblast de Kaliningrad, un exclau rus al Mar Bàltic.
Els temors russos respecte una OTAN cada cop més a l’Est es justifiquen per les intervencions armades en què l’Aliança Atlàntica hi ha participat. Per exemple, l’OTAN va dur a terme una campanya de bombardejos contra infraestructures a Sèrbia i contra forces sèrbies a Kosovo sense autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides, ja que tant la Xina com Rússia van anunciar que vetarien tal acció. L’OTAN va justificar la campanya de bombardejos dient que era una intervenció humanitària, tot i no estar contemplada a la Carta de Nacions Unides en els termes en què es va dur a terme. Rússia, tot i no vetar-la, també va veure amb recel la campanya de denagació de l’espai aèri a Líbia, amparada en la resolució 1973 de Nacions Unides, per evitar que l’exèrcit Libi de Gaddafi ataqués indiscriminadament la població civil, ja que les accions militars amparades en aquesta Resolució van sobrepassar el mandat i van acabar provocant un canvi de règim. Així, quan esclatà la Guerra Civil a Síria, Rússia no només va vetar resolucions per dur a terme accions similars -juntament amb Xina-, sinó que va involucrar-se en el conflicte a favor de Baixar Al-Assad, assegurant-se així la continuïtat de la base naval del Tartús, únic port de l’Armada Russa a la Mediterrània.
La seguretat de les antigues repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Vasòvia
El Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua (Pacte de Varsòvia), va ser creat l’any 1955 en resposta a la inclusió de la República Federal d’Alemanya a l’OTAN i en van formar part Albània (fins l’any 1968), Bulgària, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya, Hongria, Polònia, Romania i la Unió Soviètica, que n’era la potència líder. Amb aquesta aliança es buscava contrarrestar l’OTAN a Europa, assegurant un equilibri de forces.
La Unió Soviètica va intervenir a Hongria l’any 1956, a petició del líder del Partit Comunista Hongarès Ernő Gerő en esclatar una revolta en contra del lideratge estalinista i de la imposició de polítiques per part de la URSS al país. Aquesta intervenció va produïr-se després d’anunciar el Primer Ministre Imre Nagat que retiraria a Hongria del Pacte de Varsòvia amb la voluntat de convertir el país en neutral, com acabava de succeïr amb Àustria, i no aliniat. Quatre dies més tard va ser detingut i l’ordre pro-soviètic restaurat al país magiar.
L’any 1968 va iniciar-se a Txecoslovàquia un període de liberalització política amb l’elecció del reformista Alexander Dubček. El programa de reformes, conegut com a “socialisme amb rostre humà” pretenia reduïr o inclús eliminar la censura en els mitjans, permetre una major llibertat econòmica i descentralitzar el poder polític i administratiu. Brezhnev, líder de la Unió Soviètica, així com els presidents d’altres repúbliques del bloc de l’Est, es mostraren preocupats per si el procés iniciat a Txecoslovàquia acabava sent una “contrarrevolució” com la hongaresa. Tot i mostrar-se Txecolslovàquia disposada a controlar les tendències anti-socialistes i a romandra fidel al pacte de Varsòvia, la resta de membres del Pacte en seguien desconfiant. Així, la Unió Soviètica va declarar que estava disposada a intervenir en qualsevol país membre del Pacte de Varsòvia si mai s’establia un “sistema burgès” a cap d’ells. Com que Txecoslovàquia seugia sense plegar-se als designis soviètics, el 20 d’agost del 1968 s’inicià la invasió per part de la Unió Soviètica, Polònia, Bulgària i Hongria. Més tard, aquesta política d’intervenció es veuria plasmada en la doctrina Brezhnev, per la qual la Unió Soviètica considerava qualsevol amenaça a un govern socialista del bloc de l’Est com una amenaça a la totalitat del bloc i, per tant, en justificava la intervenció.
Les intervencions per part de Rússia no van limitar-se al període de la Guerra Freda. L’any 2003, a Geòrgia, va esclatar una “revolució de color” mitjançant la qual es va fer dimitir el president Eduard Shevardnadze, qui provenia del lideratge soviètic. Mikheil Saakashvili guanyà les eleccions presidencials i inicià una política d’acostament a occident, incloent la petició d’entrada a l’OTAN. Així, després d’uns anys d’empitjorament de les relacions entre Rússia i Geòrgia i després de la promesa del President dels Estats Units i del de Polònia a la Cimera de Bucarest d’incloure Geòrgia i Ucraïna en el Membership Action Plan de l’OTAN, Rússia va anunciar que aixecava les sancions imposades en el marc de la Mancomunitat d’Estats Independents (organització que agrupa les antigues Repúbliques Soviètiques) contra la regió separatista d’Abkhàzia, al nord oest de Geòrgia, i obria la porta a reconèixer la República d’Abkhàzia i la República del Sud d’Ossetia – Estat d’Alana. Quan a l’agost, fruit de les tensions entre ossetis i georgians a la frontera entre totes dues entitats, van iniciar-se els combats. A la setmana, un cop les tropes georgianes havien pres control de la capital d’Ossètia del Sud, la Federació Russa va acusar a Geòrgia d’atacar la república separatista i va intervenir-hi amb el pretext de garantir la pau. Des de la guerra, que va durar dotze dies, les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud controlen tot el seu territori de facto, amb el suport de la Federació Russa.
Entre Moldàvia i Ucraïna, al voltant del riu Dniester, se situa Transnístria, un altre Estat independent no reconegut, fruit de la desintegració de la Unió Soviètica. La comunitat internacional considera que aquesta república forma part de iure de Moldàvia. La particularitat d’aquest Estat és que està poblat majoritàriament per russos i que, igual que les repúbliques secessionistes de Geòrgia, aquesta depèn de Rússia a nivell econòmic, tot i no comptar amb el reconeixement com a Estat per cap membre de Nacions Unides.
En els països bàltics, independitzats de la Unió Soviètica a inicis de la dècada de 1990, hi trobem importants minoríes d’ètnia o parla russa. A Estònia, els russos conformen una quarta part de la població total (arribant a un 75% al comptat fronterer amb Rússia d’Ida-Viru); a Letònia, també conformen una quarta part de la població, distrubuïts principalment a les grans ciutats (arribant vora el 50% a les dues principals ciutats del país) i a regions de l’est del país, fronterers amb Rússia i Bielorrússia; finalment, a Lituània amb prou feines arriben al 5% de la població, sense representar una cohesió significant dins del país.
Conclusions
En moments de tensió com els actuals, cal actuar de forma assossegada. És important tenir en consideració els punts de vista de tots els estats i ponderar què és plausible i raonable. Així, veiem que Rússia té motius legítims per malfiar de l’OTAN, organització que va ser creada per contenir la Unió Soviètica, de la qual n’és successora i, fins ara, els moviments de tropes s’han limitat a l’interior del seu territori. Una hipotètica entrada d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica posaria en perill la seguretat russa, la qual tem que els Estats Units despleguin sistemes d’armament apuntant-los al seu “pati de casa”. Iguals de legítimes i raonables són les preocupacions ucraïneses, així com les d’altres ex-repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Varsòvia: no seria la primera vegada que des de Rússia s’ha intervingut en aquests Estats; passar a formar part de l’OTAN garantiria la seva seguretat, equiparant l’equilibri de forces amb la Federació Russa.
La sobirania dels Estats i la igualtat entre ells és un element fonamental del sistema actual de relacions internacionals. No obstant, les relacions de força entre ells no són iguals. Tradicionalment, les potències han estat capaces de moldejar aquesta realitat. Lluny queden els dies d’hegemonia americana indiscutida, i els Estats Units d’Amèrica ja no són la única potència que intervé obertament en altres conflictes, com és el cas a Síria. La pivotació nordamericana cap al pacífic per la rivalitat amb una Xina en ascens ha fet que els Estats Units hagi anat deixant de banda altres regions. En política els buits de poder duren poc, i no sempre és fàcil determinar qui n’ocuparà el lloc. La creixent tensió a Ucraïna suposa un dilema per als Estats Units, líder de l’OTAN. Per una banda, plegar-se a les demandes russes pot ser llegit com una cessió a un xantatge armat, donant peu a que es repeteixi en altres ocasions; a més, donaria a entendre a altres països com Taiwan que no està disposada a protegir la seva sobirania. Per altra banda, una sobreactuació a Ucraïna, com sembla que està fent el president Joe Biden, pot dur a una escalada de tensió que desemboqui en un conflicte obert que obligaria a desviar atenció i recursos que haurien d’anar destinats a contrarrestar la Xina al pacífic.
La fi del control policial
Publicat: 18 Desembre, 2021 Filed under: Seguridad | Tags: Alex S. Vitale, control policial, defund police, El tigre de paper, guerra contra les drogues, La fi del control policial, Llibre, Policia, Reforma policial Deixa un comentariL’enorme augment de la vigilància policial i de l’empresonament dels últims quaranta anys es basa en l’argument ideològic que la delinqüència i el desordre són el resultat de la manca de moral personal i que només es poden reduir mitjançant sancions punitives molt dures. Aquesta perspectiva neoconservadora conserva i reforça la privació de drets polítics, socials i econòmics de milions de persones que són controlades de ben a prop per una policia regresiva i invasiva o tancades en presons i penals
Alex S. Vital
En aquesta obra, el sociòleg i especialista en control policial nord americà Alex S. Vitale ens proposa una nova forma de concebre la seguretat que sigui més justa, menys punitiva, menys lesiva i, com a conseqüència de tot plegat, més segura per a tothom. La immensa majoria d’aspectes d’aquest estudi estan basats en els Estats Units d’Amèrica, un país que, en aquest aspecte, és bastant únic, però les anàlisis i les conclusions són perfectament aplicables a casa nostra.
El llibre consta de deu capítols on analitza per què les propostes de reforma policial actuals no tindran bons resultats, l’origen de la policia moderna -amb la seva gènesi punitivista- i vuit capítols temàtics sobre: el sistema educatiu, la salut mental, el sensellarisme, el treball sexual, la guerra contra les drogues, la guerra contre les bandes, la policia de frontera i la policia política. En aquests vuit capítols s’il·lustra la problemàtica amb casos específics dels Estats Units però, tot i així, molts d’ells ens resulten familiars, ja sigui per la gran difusió en mitjans de comunicació, ja sigui perquè ens en trobem de similars amb les nostres policies. Cada un d’aquests capítols fa un recull de models de reforma que s’han proposat o implementat a altres països per mirar de solucionar la problemàtica en qüestió però els resultats no acostumen a ser massa encoratjadors: sovint resulten més cars i no tenen un impacte significatiu. Vitale no es conforma amb les propostes de reforma policial i, en el seu lloc, proposa alternatives al control punitivista exercit per la policia. És en aquestes propostes que rau la vàlua d’aquest llibre.
A grans trets, les alternatives que planteja Vitale passen per limitar les tasques policials, destinar més recursos als sistemes educatius, sanitaris, a la millora dels barris i a millorar les condicions de vida de les classes menys afavorides (millors salaris, millors condicions de treball, millors habitatges, permetre la creació i l’activitat de sindicats, etc.). Molts d’aquests recursos haurien de sortir de les policies. És cap a els cossos policials que s’hi han destinat més recursos per reduir la criminalitat, i no només aquest augment de recursos cap als cossos (més personal, més equipament, sovint militar, etc.) no han millorat la situació sinó que, de retruc, la policia s’ha militaritzat, generant més inseguretat.
I la militarització de la policia és un dels factors clau que, segons Vitale, més contribueixen a la ineficàcia de la policia per a generar seguretat. La militarització de la policia, ja sigui mitjançant armament, equipament, vehicles o tàctiques, fa que la policia vegi a la ciutadania com una potencial amenaça. Quan la policia deixa de veure la ciutadania com a algú a qui protegir i algú a qui deure’s i, per contra, passa a percebre’l com una amenaça, estarà més disposada a exercir força per gestionar conflictes que no la requereixen. La policia militaritzada, a més, genera més desconfiança en la ciutadania i aquesta és més reticent en acudir-hi.
Per últim, és essencial que la policia sigui controlada i fiscalitzada per civils. Aquest control ha de provenir dels diferents governs, cert, però també hi ha de participar la societat civil. La fiscalització de la policia no ha de ser vista com una amenaça sinó com una mesura de confiança. La ciutadania ha de confiar en la policia i, per a fer-ho, aquesta ha de ser transparent i assumir responsabilitats.
És una molt bona notícia que puguem gaudir d’assaigs d’aquesta talla en català, tasca que s’ha d’agrair a El tigre de paper. A més, esperem que obres com la d’Alex S. Vitale ajudin a promoure el debat sobre el model policial que s’està encetant a Catalunya.
Atentado en Mánchester
Publicat: 23 Mai, 2017 Filed under: Política, Seguridad | Tags: ataque suicida, atentado manchester, califato, caliphate, Daesh, estado islamico, inglaterra, inmolación, ISIS, islam, islamic state, Manchester arena, manchester attack, manchester bombing, musulman, occidente, reino unido, terrorism, terrorist Deixa un comentari 
Al respecto, varias consideraciones. La primera es la prudencia que todo evento de esta índole requiere. Para más información fiable va bien seguir el perfil de twitter de la policía de Greater Manchester (aquí) o de medios fiables (The Guardian, BBC). La difusión de bulos puede hacer más daño del que uno piensa, a no ser que ya se divulguen intencionadamente, en cuyo caso espero que lo reconsideres.
Este ataque se sale un poco de la tendencia de los últimos ataques yihadistas, que habían adquirido una metodología y un modus operandi low cost. Los ataques de Berlín, de Londres, de Niza, todos ellos, atropellos y cuchilladas, por mucho miedo que puedan dar, revelan que los perpetradores no tienen entrenamiento alguno para cometer ataques a gran escala. En este caso se sospecha que el atacante se ha inmolado usando un explosivo de fabricación casera -algo que, ciertamente, es más fácil de aprender de lo que parece-, pero igual que el atentado en el Aeropuerto de Bruselas, se ha hecho antes de cruzar las medidas de seguridad. Esta es una tendencia esperada con la creciente pérdida de territorio por parte de Estado Islámico en Siria e Irak. Algunos comentaristas destacan el hecho de que se haya atentado contra jóvenes, sobretodo adolescentes, que asistían a un concierto. Este tipo de objetivos se conocen como soft targets (objetivos blandos), en contraposición a objetivos duros, como puedan ser ministerios, bases militares o embajadas, lugares que, por su naturaleza, están fuertemente vigilados y no todo el personal es civil. Los ataques a soft targets siguen la misma lógica anterior.
(Como breve recordatorio, Estado Islámico se caracterizó en sus primeros años por tácticas de guerra enfocadas a la conquista, más que por el terrorismo, y ha usado lo que entendemos por terrorismo como respuesta a sus derrotas en Oriente Medio. También hay que recordar que Estado Islámico como organización ha planeado más bien pocos ataques, siendo su modus operandi el incentivar a que sus adeptos cometan ataques y reclamarlos a posteriori.)
Se comenta que este tipo de ataques son cometidos por ‘lobos solitarios’. En realidad, los ‘lobos solitarios’ no son tan solitarios como el nombre sugiere. Sí es cierto que es gente que actúa en solitario, pero la preparación y motivación para el ataque, generalmente, provienen gracias a otras personas. Internet hace que dicho proceso no requiera de contacto físico, y Estado Islámico se aprovecha de ello. Mediante contenido que sube a Internet, incluyendo su revista Dabiq, alienta a musulmanes en todo occidente a luchar por el Califato como puedan. Dichos ataques tienen varios objetivos. Es un modo de mantener la moral alta entre sus filas (seguimos en activo), mientras que al mismo tiempo esperan causar más odio y discriminación hacia la población musulmana en países objetivos de dichos ataques, lo que al mismo tiempo sirve para conseguir más adeptos (os odian por ser musulmanes; nosotros representamos y defendemos el Islam auténtico). Entre los adeptos no todos cometerán atentados o viajarán a Siria o Irak, pero cuanto mayor sea la red con más facilidad se cometerán futuros ataques y con más facilidad se reclutará a nuevos adeptos.
Además, conviene siempre recordar la naturaleza comunicativa de los atentados terroristas. Si nos quedamos en la simpleza argumentativa representada por ‘nos odian’, raramente avanzaremos a poder evitar que nuevos adeptos se unan a sus filas. Un ataque terrorista -incluiré aquí los tiroteos escolares en Estados Unidos- siempre tiene una motivación ideológica. El tiroteo de Columbine reclamaba poner fin a las injusticias en las escuelas hacia los ‘marginados’; el 11M, y otros similares, reclamaban poner fin a la presencia occidental en Oriente Próximo; y así un largo etcétera.
Sin más dilación termino estas líneas. Esperemos que todas las víctimas hospitalizadas se recuperen, y que a los responsables del ataque se les pueda detener y juzgar.
El blog d'en Martí 
.svg){kind=link}