La lluita per l’ordre mundial

Publicat: 2 Mai, 2023 | Autor: | Filed under: Internacional | Tags: , , , , , , | Deixa un comentari

La defensa de l’ordre internacional basat en regles (OBR) s’ha convertit, en els últims anys, en una frase habitual per part de diplomàtics i estadistes occidentals. Tot i que ni el concepte ni la frase són nous -de fet, s’ha emprat durant dècades- un té la sensació de què el seu ús s’ha incrementat d’ençà de la invasió russa d’Ucraïna. Què vol dir, però, un “ordre internacional basat en regles” i quina importància té en la situació en la que ens trobem?

Ordre, normes i regles.

La derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial va comportar la creació d’un seguit d’institucions que, aquest cop sí, s’esperava que poguessin salvaguardar la pau mundial i la seguretat, amb Nacions Unides com a pal de paller. És així que es va formalitzar un nou ordre mundial.

Vicenç Fisas, analista de conflictes i doctor en Peace Studies, explica en el llibre La lucha por el orden mundial, el debate sobre las normes y las regles del juego la diferència entre ordre, normes i regles:

  • Ordre: l’existència d’un grup organitzat d’institucions internacionals (o regionals)
  • Normes: les expectatives que comparteixen les societats sobre les formes acceptables, correctes i adequades de comportar-se en l’àmbit internacional. Les normes precedeixen a les regles, posant l’accent en els comportaments, deures i obligacions, i són d’àmbit universal. Les normes precedeixen a les regles, les influeixen i les guien.
  • Regles: aquestes especifiquen les actuacions i allò jurídic i institucional. Són, sovint, la concreció reglada de les normes.

El Dret Internacional Públic és el conjunt de regles, normes i estàndards generalment reconeguts com a vinculants entre els Estat. El DIP es compon, a grans trets, del Dret Internacional Consuetudinari (basat en la costum i pràctica tradicional) i dels Tractats Internacionals.

Ni l’ordre, ni tampoc les normes ni les regles són fixes ni perpètues al llarg del temps. De fet, aquest ordre es va veure modificat amb el desmembrament de la Unió Soviètica i la victòria del bloc occidental, deixant als Estats Units com a única potència hegemònica a nivell global. Va ser en aquest moment que les institucions liberals consagrades en el bloc occidental van prendre un caràcter global.

L’ordre internacional basat en regles

El sorgiment d’un món unipolar liderat pels Estats Units d’Amèrica va comportar, durant els anys noranta, un període fèrtil de creació de normes i compromisos internacionals de temàtica força variada (sobre la dona, el comerç, el desenvolupament, etc.) així com la formació de noves institucions d’abast mundial, com la Cort Penal Internacional.

Aquest etapa va començar a veure el seu final a mitjans de la primera dècada del segle xxi. Diferents fets en donen testimoni: els temptats de l’11 de setembre, les invasions nord-americanes de l’Iraq i l’Afganistan, així com el fracàs de la Cinquena Conferència Ministerial de l’OMC al 2003, l’auge de Xina com a potència econòmica global i la crisi financera de 2008.

Tot i la centralitat del sistema de Nacions Unides per a l’ordre vigent, el cert és que aquesta és una organització poc operativa per a la governança mundial. Dos elements ressalten per a entendre aquesta manca d’operativitat:

  1. a diferència de la governança Estatal, a nivell internacional no hi ha cap ens capaç d’aplicar les normes (no hi ha un Estat amb el monopoli de la violència legítima per sobre de la resta d’Estats)
  2. l’estructura mateixa de Nacions Unides, amb el Consell de Seguretat i els vetos dels cinc membres permanent com a element central, dificulta la presa de decisions operatives.

Davant d’aquesta manca d’operativitat, el grup conegut com a G7 (el Grup dels 7 més la Unió Europea) es reuneix de forma periòdica en un fòrum intergovernamental per discutir i coordinar solucions a qüestions globals en diferents àrees, com ara comerç, seguretat o canvi climàtic. Els membres del G7 sumen més del 30% del PIB mundial i la meitat de la riquesa tot i agrupar només el 10% de la població. Tot i no ser una organització internacional formal, degut al pes polític i econòmic que tenen, són capaços d’exercir prou influència com per a liderar canvis a escala global.

Podem considerar el G7 com les potències líders del vigent ordre internacional, les normes del qual han estat influïdes per ells o els beneficien. Tot i que entre els principals tractats i instruments internacionals sobre drets humans s’hi inclouen aquells en defensa i promoció de drets socials i econòmics, el cert és que les normes i regles que defensen els països del G7 estan més centrats en els drets individuals.

Els valors compartits pels membres del G7 i, per tant, els de l’ordre internacional basat en regles són els següents: llibertat fonamentals, llibertat d’expressió, igualtat de gènere, democràcia, Estat de Dret, seguretat, respecte pels Drets Humans, inclusió social, diversitat, desenvolupament sostenible, promoció de la pau entre els Estats, salvaguarda de la sobirania, integritat territorial, independència política de tots els Etats, multilateralisme, apertura social, oportunitats i societat civil. Això no obstant, ni tan sols els abanderats de l’OBR segueixen al peu de la lletra la totalitat de regles que defensen.

Qüestionant l’ordre establert

Tot i que hi ha crítiques al vigent ordre internacional des d’àmbits molt diferents, moltes d’elles aspiren a una certa apertura i democratització d’aquest ordre. Així, països com Mèxic, Brasil, la Índia o França han fet propostes per limitar el poder de veto dels membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides i, també, per ampliar-ne els membres d’aquest.

Dues són les principals potències revisionistes que qüestionen l’ordre internacional post-Guerra Freda: la Federació de Rússia i la República Popular de la Xina. Entenem per revisionista aquell Estat el qual no està d’acord amb l’status quo vigent i té la voluntat de canviar-lo.

Rússia

Per una banda, la Federació Russa, en tant a successora de la Unió Soviètica, disposa de l’arsenal nuclear més gran del món i, fins a la invasió d’Ucraïna l’any 2022, es considerava que era la segona potència militar a nivell mundial. Ni la seva economia ni la seva capacitat d’influència envers altres Estats és comparable a la de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda.

La Federació Russa considera que un ordre internacional multipolar és més just i que, indubtablement, ella ha de formar part de les grans potències que lideren el món. Així, considera que part de les regles en què es basa l’OBR que defensa Occident està fet en contra seu i que les principals potències liberals, amb Estats Units al capdavant, incompleixen part d’aquestes regles que imposen a altres.

Després d’uns anys inicials d’acostament als països occidentals, durant els anys noranta, amb la transició cap a una economia de lliure mercat i l’acceptació general de les regles del joc plantejades des dels Estats Units, el lideratge rus va anar assumit que no se l’acceptaria com a un membre més del “club occidental”. Mai ha vist amb bons ulls l’ampliació de l’OTAN cap a Europa de l’Est, considerant que l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord no té raó de ser un cop finalitzada la guerra freda. Als seus ulls, l’existència i ampliació de l’OTAN demostra que l’objectiu d’aquesta ha estat sempre la de rivalitzar amb Rússia.

Sent conscient de les seves capacitats, ha optat per actuar en la zona gris, amb accions per sota del llindar del conflicte armat, ja sigui amb accions comercials o amb accions militars de baixa intensitat que entrin dins de la “negació plausible” per a soscavar el vigent ordre , intentat assegurar-se una àrea d’influència al seu voltant que serveixi de coixí contra occident.

Algunes d’aquestes accions serien els talls de gas (o l’amenaça dels talls) cap a Ucraïna a principis del segle xxi, les campanyes de desinformació a través de mitjans com Russia Today o la interferència en campanyes electorals, entre d’altres.

Xina

La posició i mètodes de la República Popular de la Xina són substancialment diferents dels de la Federació Russa. La Xina és el país més poblat del planeta i el segon amb el PIB (nominal) més elevat i, des de fa uns anys, se la considera la segona potència mundial, rivalitzant amb els Estats Units d’Amèrica per l’hegemonia mundial.

A mitjans del segle xix, amb l’inici de les guerres de l’opi, la Xina de la dinastia Qing va començar a ser intervinguda i subjugada per les potències occidentals i Japó. S’iniciava així el segle de la humiliació durant el qual s’imposarien un seguit de tractats desiguals a la Dinastia Qing, a part d’obligar-la a cedir territoris i esferes d’influència a potències estrangeres.

El segle d’humiliació s’acaba a mitjans del segle xx amb la recuperació de la sobirania al abrogar els tractats desiguals i expulsar els japonesos de la Xina continental. Però la Xina resultant va ser un país dividit (amb el govern nacionalista refugiant-se a Taiwan i Regne Unit retenint Hong-Kong) i destrossat per una llarga guerra civil interrompuda per la invasió japonesa. Des de llavors, el Partit Comunista de la Xina ha aconseguit refer el país, convertint-lo en la segona economia mundial, i fer-se un lloc important en l’escena internacional.

La posició de la Xina és revisionista en tant que considera que ha estat privat del seu natural rol com a potència mundial. A diferència de la Federació Russa, no pretén tan desmantellar el sistema actual com influenciar-lo des de dins per a que viri paulatinament cap a un ordre xinès. Convertir-se en el líder mundial seguint les regles establertes com a forma de legitimar-se en front les actuals potències líders de l’ordre occidental.

Tot i aquesta voluntat de seguir les regles del joc (i alterar-les des de dintre), la Xina també ha fet ús de les accions en la zona gris, amb una política exterior assertiva en les àrees més properes, disputant la sobirania de diverses illes i roques en el Mar de la Xina meridional, per tal de reclamar una zona econòmica exclusiva major, així com duent a terme exercicis militars en les proximitats de Taiwan.

La lluita per l’ordre mundial

L’auge de Xina en les últimes dècades va dur als Estats Units a posar el focus a l’est asiàtic en el que s’ha conegut com el “Pivot cap a l’Àsia”. La importància de la regió no es deu només al creixement econòmic experimentat per la Xina, sinó, també a l’augment del desenvolupament generalitzat a la zona.

Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Europa va anar perdent importància estratègica per als Estats Units. Durant uns anys, l’atenció dels Estats Units es va centrar en l’Orient Pròxim, com bé poden exemplificar la Guerra del Golf i la Invasió d’Iraq del 2003 i la posterior ocupació.

Situant-nos a l’any 2022, sembla raonable que la Federació Russa cregués poder dur a terme accions com les de 2014, amb les que va annexionar-se la península de Crimea i va propiciar la creació de dues repúbliques secessionistes a l’est d’Ucraïna.

Alguns dels elements que podrien haver dut a Rússia a creure que l’ocasió era òptima per a soscavar l’ordre mundial són una OTAN sense objectiu aparent, en “mort cerebral” (en paraules de Macron) i una Unió Europea -molt especialment Alemanya- necessitada de gas barat per a reactivar la seva indústria, especialment després d’uns anys de pandèmia, i la dependència europea del gas rus a través del Nord Stream.

La República Popular Xinesa pot veure’s beneficiada amb la invasió russa d’Ucraïna. Aquest conflicte ha obligat als Estats Units a desviar la seva creixent atenció a l’Àsia per re-situar-la a Europa i, mentre Rússia intenta minar l’ordre actual, Xina pot jugar la carta del respecte per les regles i intentar mediar en un conflicte en el que, de moment, no hi forma part. Avui en dia estem presenciant una veritable lluita per l’ordre mundial entre diferents potències. Encara és d’hora per establir com serà l’ordre resultant i qui el liderarà, però del que no hi ha dubte és que aquesta lluita durarà anys, dècades potser.

Bibliografia de referència:

Fisas, V. (2023). La lucha por el orden mundial. El debate sobre las normas y las reglas del juego. Ediciones Catarata.

Mazarr, M. J., Institute, S. S., & Army War College, U. S. (2015, December 23). Mastering the Gray Zone: Understanding a Changing Era of Conflict. United States Army War College Press.

Sendagorta, F. (2020). Estrategias de poder. China Estados Unidos y Eiropa en la era de la gran rivalidad. Deusto.