La crisi rússo-ucraïniana: elements a tenir en consideració

Durant els mesos de març i abril de 2021, Rússia va començar una forta mobilització de tropes cap a l’oest del seu territori, al voltant de la frontera nord, est i sud d’Ucraïna. La comunitat internacional tenia motius per a preocupar-se: al 2014, en el context de l’Euromaidán, uns “homenets verds” (soldats sense insígnia de cap país) van prendre el control de la península de Crimea i, després d’un referèndum, aquest territori va ser incorporat a la Federació Russa. Cal destacar que, fins a meitat del segle xx, la península de Crimea havia estat territori rus i que en ella ha hagut importants bases navals per controlar les aigües del Mar Negre, que connecta amb la Mediterrània Oriental a través del Bòsfor. Encara al 2014, uns dies més tard, les regions ucraïneses de Donetsk i Lugansk, amb un fort sentiment pro-rus, es declaraven independents. Aquestes dues regions estan situades a l’extrem oriental d’Ucraïna, a la frontera russa. Des de llavors, ha hagut un conflicte bèl·lic al Donbás entre les regions secessionistes pro-russes (l’economia de les quals la manté la pròpia Rússia) i el govern Ucraïnès. Tot i els esforços per posar fi a les hostilitats, materialitzats en els acords de Minsk i Minsk II entre Ucraïna, Rússia i la Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), aquests no s’han acabat d’implementar.

Conceptes bàsics de Relacions Internacionals

Com a disciplina acadèmica, les Relacions Internacionals és un camp amb un origen molt euro-cèntric. Tant els pensadors clàssics com els exemples històrics en base als quals s’ha format la disciplina han tendit a ser europeus: Tucídides, la Guerra del Peloponès, Hobbes, el sistema westfalià, el Concert d’Europa… Tot i poder no ser universal, el cert és que aquesta visió euro-cèntrica de les Relacions Internacionals és la que s’ha imposat al llarg i ample del món.

Com en qualsevol camp d’estudi, en les Relacions Internacionals hi ha diferents escoles de pensament i dintre d’elles hi ha múltiples branques i variants. La predominant d’aquestes escoles de pensament des dels orígens de la disciplina a inicis del segle xx ha estat la del “realisme”. El realisme en Relacions Internacionals es basa en els següents elements:

• L’actor principal en l’escena internacional són els Estats i aquests són ens unitaris (actuen amb una sola veu)
• El sistema internacional és anàrquic, en tant que no hi ha cap ens supra-estatal capaç de fer complir les normes
• I, per tant, els Estats actuen de forma racional per maximitzar el seu poder/seguretat en front altres competidors.

La seguretat russa

Rússia, com qualsevol altre Estat, té legítimes preocupacions per la seva seguretat. La Federació Russa, igual que la Unió Soviètica i l’Imperi Rus abans, té una debilitat geogràfica important cap a l’oest: la gran planície europea que va des de l’oest d’europa fins als Urals. Al llarg de la història, aquesta ha estat la principal ruta que han utilitzat altres potències per a envaïr Rússia, algunes d’elles allunyades geogràficament, com és el cas del Primer Imperi Francès.

Històricament, Rússia ha suplit aquesta debilitat tenint un àmpli coixí de seguretat entre el nucli històric rus i les potències rivals a l’oest, extenent el seu control fins a Polònia i Moldàvia, incloent Finlàndia, els països bàltics i Ucraïna. En paral·lel, Rússia ha comptat també amb la seva descomunal extensió geogràfica, la qual li ha donat un grau de profunditat estratègica incomparable amb altres Estats, així com amb uns hiverns gèlids que, a més, en arribar el desglaç de la primavera, convertien tot el territori en fangars que dificultaven l’acció militar.

Amb el desenvolupament de l’armament nuclear, la Unió Soviètica va trobar una altra eina per a garantir la seva seguretat. L’armament nuclear ha estat emprat com a arma dissuassòria per totes les potències nuclears, essent els Estats Units l’únic Estat que mai les ha utilitzat en una situació de guerra. És tal el potencial destructor de l’armament nuclear que cap Estat vol arriscar-se a acabar en una situació on pugui ser-ne objectiu d’aquestes. On millor s’exemplifica la capacitat dissuassòria de l’armament nuclear és en la doctrina de la destrucció mútua assegurada: si dues potències rivals disposen de prou armament nuclear per a assegurar la destrucció total de l’adversari i aquesta capacitat nuclear és impossible de ser eliminada en un primer atac, s’assegura així que aquest respondrà amb la seva màxima capacitat disponible, donant com a resultat la destrucció mútua. Ara bé, un atac nuclear a Rússia des de Ucraïna podria canviar les coses, ja que el temps de vol dels míssils nuclears es veuria substancialment reduït, dificultant així una resposta russa a temps que garantís la destrucció mútua assegurada.

L’OTAN com a principal amenaça per a Rússia

Al cap de poc d’acabar la Segona Guerra Mundial, els Estats de l’Europa occidental van començar a veure com a potencial amenaça a la Unió Soviètica, amb la qual havient derrotat a l’Alemanya Nazi. La por a una expansió europea per part de la URSS és la base de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. L’element clau d’aquest tractat fundacional de l’Aliança atlàntica és l’Article 5 pel qual es considera que un un atac sobre territori nordamericà, europeu o insular atlàntic per sobre del tròpic de Càncer és un atac contra tots els membres de l’aliança, permetent així l’ús de la legítima defensa.

Amb la caiguda del Mur de Berlin al 1989, es va començar a plantejar la unificació d’Alemanya. El Secretari d’Estat (Ministre d’Afers Exteriors) James Baker de l’Administració de George H. W. Bush va donar garanties a Gobatxov, líder de la Unió Soviètica, que la unificació d’Alemanya no suposaria l’ampliació de la jurisdicció de l’OTAN ni una polzda cap a l’Est. Aquesta mateixa fòrmula va usar-se més vegades fins a la dissolució de la Unió Soviètica, incloent garanties de que si un país membre del Pacte de Varsòvia un dia abandonava aquesta aliança, no passaria a formar-ne part de l’OTAN.

La Guerra Freda va acabar al desembre de 1991 amb la dissolució de la Unió Soviètica. De la Unió Soviètica se’n van independitzar: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïnia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Azerbadjian, Uzbekistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tajikistan, Turkmenistan i Rússia. L’OTAN, que s’havia dissenyat per contrarrestar a la Unió Soviètica, deixava de ser necessària, però tot i així, va continuar. Amb el temps, fins a 10 ex-repúbliques soviètiques o del Pacte de Varsòvia s’han unit a l’Aliança Atlàntica, a més d’Estats de l’antiga República de Iugoslàvia.

Des de llavors, l’OTAN s’ha ampliat fins a cinc vegades, incloent una clara expansió cap a l’Est. Al 1999 van entrar a l’Aliança Atlàntica la República Txeca, Hongria i Polònia; al 2004, Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia; al 2009, Albània i Croàcia; al 2017, Montenegro; i al 2020, Macedònia del Nord. A més, a la Cimera de Bucarest de 2008, es va prometre a Ucraïna i a Geòrgia que serien membres de l’Aliança, tot i no poder-ho ser de forma immediata. D’aquesta manera, la zona coixí per a la seguretat russa s’ha anat disminuïnt. Actualment, l’OTAN ja hi és present a la frontera russa: Estònia i Letònia fan frontera amb Rússia, mentre que Lituània i Polònia fan frontera tots dos amb l’òblast de Kaliningrad, un exclau rus al Mar Bàltic.

Els temors russos respecte una OTAN cada cop més a l’Est es justifiquen per les intervencions armades en què l’Aliança Atlàntica hi ha participat. Per exemple, l’OTAN va dur a terme una campanya de bombardejos contra infraestructures a Sèrbia i contra forces sèrbies a Kosovo sense autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides, ja que tant la Xina com Rússia van anunciar que vetarien tal acció. L’OTAN va justificar la campanya de bombardejos dient que era una intervenció humanitària, tot i no estar contemplada a la Carta de Nacions Unides en els termes en què es va dur a terme. Rússia, tot i no vetar-la, també va veure amb recel la campanya de denagació de l’espai aèri a Líbia, amparada en la resolució 1973 de Nacions Unides, per evitar que l’exèrcit Libi de Gaddafi ataqués indiscriminadament la població civil, ja que les accions militars amparades en aquesta Resolució van sobrepassar el mandat i van acabar provocant un canvi de règim. Així, quan esclatà la Guerra Civil a Síria, Rússia no només va vetar resolucions per dur a terme accions similars -juntament amb Xina-, sinó que va involucrar-se en el conflicte a favor de Baixar Al-Assad, assegurant-se així la continuïtat de la base naval del Tartús, únic port de l’Armada Russa a la Mediterrània.

La seguretat de les antigues repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Vasòvia

El Tractat d’Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua (Pacte de Varsòvia), va ser creat l’any 1955 en resposta a la inclusió de la República Federal d’Alemanya a l’OTAN i en van formar part Albània (fins l’any 1968), Bulgària, Txecoslovàquia, la República Democràtica Alemanya, Hongria, Polònia, Romania i la Unió Soviètica, que n’era la potència líder. Amb aquesta aliança es buscava contrarrestar l’OTAN a Europa, assegurant un equilibri de forces.

La Unió Soviètica va intervenir a Hongria l’any 1956, a petició del líder del Partit Comunista Hongarès Ernő Gerő en esclatar una revolta en contra del lideratge estalinista i de la imposició de polítiques per part de la URSS al país. Aquesta intervenció va produïr-se després d’anunciar el Primer Ministre Imre Nagat que retiraria a Hongria del Pacte de Varsòvia amb la voluntat de convertir el país en neutral, com acabava de succeïr amb Àustria, i no aliniat. Quatre dies més tard va ser detingut i l’ordre pro-soviètic restaurat al país magiar.

L’any 1968 va iniciar-se a Txecoslovàquia un període de liberalització política amb l’elecció del reformista Alexander Dubček. El programa de reformes, conegut com a “socialisme amb rostre humà” pretenia reduïr o inclús eliminar la censura en els mitjans, permetre una major llibertat econòmica i descentralitzar el poder polític i administratiu. Brezhnev, líder de la Unió Soviètica, així com els presidents d’altres repúbliques del bloc de l’Est, es mostraren preocupats per si el procés iniciat a Txecoslovàquia acabava sent una “contrarrevolució” com la hongaresa. Tot i mostrar-se Txecolslovàquia disposada a controlar les tendències anti-socialistes i a romandra fidel al pacte de Varsòvia, la resta de membres del Pacte en seguien desconfiant. Així, la Unió Soviètica va declarar que estava disposada a intervenir en qualsevol país membre del Pacte de Varsòvia si mai s’establia un “sistema burgès” a cap d’ells. Com que Txecoslovàquia seugia sense plegar-se als designis soviètics, el 20 d’agost del 1968 s’inicià la invasió per part de la Unió Soviètica, Polònia, Bulgària i Hongria. Més tard, aquesta política d’intervenció es veuria plasmada en la doctrina Brezhnev, per la qual la Unió Soviètica considerava qualsevol amenaça a un govern socialista del bloc de l’Est com una amenaça a la totalitat del bloc i, per tant, en justificava la intervenció.

Les intervencions per part de Rússia no van limitar-se al període de la Guerra Freda. L’any 2003, a Geòrgia, va esclatar una “revolució de color” mitjançant la qual es va fer dimitir el president Eduard Shevardnadze, qui provenia del lideratge soviètic. Mikheil Saakashvili guanyà les eleccions presidencials i inicià una política d’acostament a occident, incloent la petició d’entrada a l’OTAN. Així, després d’uns anys d’empitjorament de les relacions entre Rússia i Geòrgia i després de la promesa del President dels Estats Units i del de Polònia a la Cimera de Bucarest d’incloure Geòrgia i Ucraïna en el Membership Action Plan de l’OTAN, Rússia va anunciar que aixecava les sancions imposades en el marc de la Mancomunitat d’Estats Independents (organització que agrupa les antigues Repúbliques Soviètiques) contra la regió separatista d’Abkhàzia, al nord oest de Geòrgia, i obria la porta a reconèixer la República d’Abkhàzia i la República del Sud d’Ossetia – Estat d’Alana. Quan a l’agost, fruit de les tensions entre ossetis i georgians a la frontera entre totes dues entitats, van iniciar-se els combats. A la setmana, un cop les tropes georgianes havien pres control de la capital d’Ossètia del Sud, la Federació Russa va acusar a Geòrgia d’atacar la república separatista i va intervenir-hi amb el pretext de garantir la pau. Des de la guerra, que va durar dotze dies, les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud controlen tot el seu territori de facto, amb el suport de la Federació Russa.

Entre Moldàvia i Ucraïna, al voltant del riu Dniester, se situa Transnístria, un altre Estat independent no reconegut, fruit de la desintegració de la Unió Soviètica. La comunitat internacional considera que aquesta república forma part de iure de Moldàvia. La particularitat d’aquest Estat és que està poblat majoritàriament per russos i que, igual que les repúbliques secessionistes de Geòrgia, aquesta depèn de Rússia a nivell econòmic, tot i no comptar amb el reconeixement com a Estat per cap membre de Nacions Unides.

En els països bàltics, independitzats de la Unió Soviètica a inicis de la dècada de 1990, hi trobem importants minoríes d’ètnia o parla russa. A Estònia, els russos conformen una quarta part de la població total (arribant a un 75% al comptat fronterer amb Rússia d’Ida-Viru); a Letònia, també conformen una quarta part de la població, distrubuïts principalment a les grans ciutats (arribant vora el 50% a les dues principals ciutats del país) i a regions de l’est del país, fronterers amb Rússia i Bielorrússia; finalment, a Lituània amb prou feines arriben al 5% de la població, sense representar una cohesió significant dins del país.

Conclusions

En moments de tensió com els actuals, cal actuar de forma assossegada. És important tenir en consideració els punts de vista de tots els estats i ponderar què és plausible i raonable. Així, veiem que Rússia té motius legítims per malfiar de l’OTAN, organització que va ser creada per contenir la Unió Soviètica, de la qual n’és successora i, fins ara, els moviments de tropes s’han limitat a l’interior del seu territori. Una hipotètica entrada d’Ucraïna a l’Aliança Atlàntica posaria en perill la seguretat russa, la qual tem que els Estats Units despleguin sistemes d’armament apuntant-los al seu “pati de casa”. Iguals de legítimes i raonables són les preocupacions ucraïneses, així com les d’altres ex-repúbliques soviètiques i membres del Pacte de Varsòvia: no seria la primera vegada que des de Rússia s’ha intervingut en aquests Estats; passar a formar part de l’OTAN garantiria la seva seguretat, equiparant l’equilibri de forces amb la Federació Russa.

La sobirania dels Estats i la igualtat entre ells és un element fonamental del sistema actual de relacions internacionals. No obstant, les relacions de força entre ells no són iguals. Tradicionalment, les potències han estat capaces de moldejar aquesta realitat. Lluny queden els dies d’hegemonia americana indiscutida, i els Estats Units d’Amèrica ja no són la única potència que intervé obertament en altres conflictes, com és el cas a Síria. La pivotació nordamericana cap al pacífic per la rivalitat amb una Xina en ascens ha fet que els Estats Units hagi anat deixant de banda altres regions. En política els buits de poder duren poc, i no sempre és fàcil determinar qui n’ocuparà el lloc. La creixent tensió a Ucraïna suposa un dilema per als Estats Units, líder de l’OTAN. Per una banda, plegar-se a les demandes russes pot ser llegit com una cessió a un xantatge armat, donant peu a que es repeteixi en altres ocasions; a més, donaria a entendre a altres països com Taiwan que no està disposada a protegir la seva sobirania. Per altra banda, una sobreactuació a Ucraïna, com sembla que està fent el president Joe Biden, pot dur a una escalada de tensió que desemboqui en un conflicte obert que obligaria a desviar atenció i recursos que haurien d’anar destinats a contrarrestar la Xina al pacífic.