De la necessitat, virtut

Publicat: 22 Desembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama | Tags: , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Durant el mes de novembre la dreta i la ultradreta s’han estat manifestant en contra de l’amnistia i de Pedro Sánchez, ja que creuen que atempten contra la unitat d’Espanya. Tot i que la campanya de deslegitimació de Pedro Sánchez i els seus governs de coalició amb Podemos i Sumar ja fa anys que corre, des de les últimes eleccions generals ha anat a més. No se n’adonen, però, que el PSOE i Pedro Sánchez són els principals garants de l’status quo i que acaben de desarticular l’independentisme per una bona temporada, protegint, així, la unitat d’Espanya de la seva principal amenaça en dècades.

A les eleccions generals del passat juliol, el PP va obtenir un major nombre d’escons (137) que el PSOE (121), però aquesta victòria va ser insuficient perquè Alberto Núñez Feijóo pogués articular una majoria per a la seva investidura. El culpable de tot plegat va ser VOX, el partit d’ultradreta que va aconseguir 33 escons (dinou menys que a l’anterior legislatura) amb un discurs que impedia al Partit Popular aconseguir el suport d’altres formacions, com
per exemple el Partit Nacionalista Basc.

Amb aquests resultats, Núñez Feijóo va sortir a fer un discurs de victòria el mateix 23 de juliol amb un estat d’ànim propi d’un funeral, mentre que Pedro Sánchez, havent millorat resultats respecte a l’anterior legislatura, encarnava l’alegria del vencedor. Era difícil, però un govern de Pedro Sánchez era possible.

Essent necessaris els 7 vots a favor de Junts per Catalunya, va començar a córrer el rumor que l’amnistia seria un dels requisits per donar suport a Pedro Sánchez. Abans del 23 de juliol, ben poca gent podia preveure que una llei d’amnistia per al procés es materialitzaria cap a finals d’aquest any. Ni tan sols el mateix Pedro Sánchez, qui va mostrar-se en contra durant la campanya electoral.

Durant el mes de novembre, en anticipació a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, la dreta va començar a mobilitzar-se per tota Espanya, però amb especial intensitat a Madrid. Van convocar-se diferents manifestacions en diferents dates, amb una assistència variable. Però de totes aquestes mobilitzacions, les més interessants, trobo, han sigut les que s’han convocat al carrer Ferraz, davant la seu del Partit Socialista Obrer Espanyol. No deixa de ser irònic que acusin de posar en perill la unitat espanyola a l’únic partit que inclou en el seu nom l’adjectiu “espanyol”.

Les manifestacions ens han deixat moments memorables, com quan el diputat d’ultradreta Javier Ortega Smith s’acostava a la policia i els donava indicacions de com han de fer la seva feina i que els fiscalitzarien, o com quan un grup de cayetanos recriminaven a la policia antiavalots el seu comportament, explicant-los que quan els van destinar a Catalunya, ells els van donar suport. Però aquestes anècdotes no ens han de distreure del que és important, per molt curiós que ens resulti veure a antiavalots carregar contra ultradretans.

Quan més fort va mostrar-se el moviment independentista va ser amb l’organització del referèndum i les manifestacions del 3 d’octubre en contra de l’actuació policial dirigida pel govern de Mariano Rajoy, però també amb les manifestacions de 2019 en contra de la sentència del procés, instigades per l’enigmàtic Tsunami Democràtic que, sembla, estava controlada per dirigents dels partits independentistes. La gestió del resultat del referèndum, la no declaració d’independència, així com el retorn a l’autonomisme han fet que l’electorat perdi confiança en el partits independentistes.

Aquesta pèrdua de capital polític s’ha vist reflectida en els resultats de les eleccions generals a Catalunya, on el PSC va obtenir un terç del tot dels vots i ERC, primer dels partits independentistes, va quedar en quarta posició per darrere de Sumar i del PP, obtenint només un 13% dels vots.

En aquest escenari, Pedro Sánchez, un dels polítics més pragmàtics del nostre entorn, ha sabut fer de la necessitat virtut i ha aconseguit el retorn de Junts (hereus de Convergència) a la governabilitat d’Espanya. La jugada és arriscada, ja que l’amnistia causa molt de rebuig inclús dins de les pròpies files socialistes, però si surt bé, haurà posat punt i final a un desafiament que va iniciar-se a principis de la dècada passada.

Pedro Sánchez no és el principal artífex de la desarticulació del moviment independentista. Gran part de la responsabilitat és dels líders de partits independentistes, però la cirereta del pastís la posaria l’actual president del Govern d’Espanya, un president que, a més, ha sabut articular una majoria que, sobre el paper, representa la pluralitat i la diversitat d’Espanya.

Refer el moviment independentista requerirà desfer-se dels antics lideratges, per molt màrtirs que hagin sigut al suportar presó i exili, així com tornar a crear un relat capaç d’aglutinar gent a dreta i esquerra de l’espectre polític. La sentència del Tribunal Constitucional retallant l’Estatut d’Autonomia va ser un dels principals catalitzadors del
procés. Però ara no és previsible que hi hagi algun fet d’aquestes característiques.

Amb l’amnistia, Pedro Sánchez no només ha demostrat ser un animal polític capaç de revertir els mals resultats de les eleccions autonòmiques i locals del maig, sinó que és capaç de posar punt final al que ha estat el principal repte a la democràcia espanyola en les últimes dècades. Amb una dreta enrocada a Madrid i amb una idea casposa del país, el PSOE ho té fàcil per començar a articular un relat alternatiu on els diferents pobles que formen el Regne d’Espanya puguin sentir-se bé o, com a mínim, no sentir-se menyspreats.

Una possibilitat a curt o mitjà termini és que es proposi un nou Estatut d’Autonomia. Aquesta proposta no serien més que engrunes per al moviment independentista. Però és tal la desfeta d’uns i l’habilitat de l’altre que, a poc que estigui més ben redactat que l’Estatut l’actual i, sobretot, que no acabi retallat, tindrem una Espanya unida per dècades, per molt que la dreta brami ben fort que està a punt de partir-se.

L’origen del conflicte etern

Publicat: 13 Novembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama | Tags: , , , , , , , , | Deixa un comentari

El conflicte entre Israel i Palestina no va començar el passat 7 d’octubre amb les massacres provocades per Hamàs en la seva invasió sense precedents al sud d’Israel. Situar l’origen de l’actual guerra en un atac per part d’una organització considerada com a terrorista per part de la majoria de països occidentals és tan naïf com creure que l’origen d’aquests es remunta dos mil·lennis enrere. Tot i així, es tendeix a considerar aquest un conflicte etern. 

A principis del mes passat, el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs, per les seves sigles en àrab) va dur a terme un atac al sud d’Israel, agafant tothom per sorpresa –serveis d’intel·ligència hebreus inclosos–, matant més de 350 membres dels cossos i forces de seguretat israelians, així com un miler de civils, a banda de segrestar 200 persones, entre civils i militars. La comunitat internacional s’ha bolcat en el suport a Israel, incloent-hi la mobilització d’un parell de portaavions nord-americans a la zona per donar suport a l’estat hebreu en el cas que l’atac del 7 d’octubre fos el preludi d’un conflicte regional amb l’Iran, un dels principals aliats de Hamàs.

La reacció d’Israel a l’atac va ser, tal com era previsible, ràpida i contundent. Una reacció que, ja sigui degut a l’alta densitat de població de la Franja de Gaza, les bases de Hamàs i altres organitzacions, així com les plataformes de llançament de coets situades al subsòl i a prop d’infraestructura civil, o ja sigui per manca de respecte pel dret internacional humanitari, sabíem que comportaria la mort de milers de civils incloent infants. Segons informa Al-Jazeera el 5 de novembre en base a dades del Ministeri de Salut de Palestina, com a mínim 4.008 infants han mort des de l’inici de la guerra contra Hamàs a Gaza, i el total de víctimes a la franja arriba a les 9.770 persones.

No sabem amb certesa com acabarà la present guerra, tot i que és d’esperar que la invasió israelià s’allargui setmanes, sinó mesos, i que el nord de la Franja de Gaza quedi arrasat. El que sí podem aventurar, però, és que aquesta guerra no posarà fi al conflicte, com no van posar-hi fi totes les anteriors, independentment de qui les iniciés.

Establir l’origen d’aquest conflicte suposa un conflicte en si mateix. Inclús considerar-ho com a conflicte és problemàtic, com afirma na Itxaso Domínguez de Olazába a Palestina: ocupación, colonización, segregación, ja que posa en peu d’igualtat les diferents parts, obviant que l’Estat d’Israel manté sota ocupació els territoris palestins, comptant amb un exèrcit i ajuda i suport militar de poderosos aliats, mentre que els palestins estan privats de tenir quelcom similar a un exèrcit o d’exercir una sobirania equiparable a la de qualsevol altre estat.

Situar l’origen d’aquest conflicte, deia, és problemàtic. Considerar que aquest té dos mil·lennis d’antiguitat és risible, però es fa impossible entendre la voluntat del moviment sionista de disposar d’un estat propi sense tenir en consideració la discriminació patida pels jueus arreu d’Europa durant segles, especialment amb els pogroms patits durant el segle XIX i principis del segle XX.

A principis del segle XX, degut als pogroms que s’estaven duent a terme a Rússia, el Secretari Colonial Britànic Joseph Chamberlain va proposar a Theodor Herzl, líder de l’Organització Sionista Mundial, de cedir-los una part de l’actual Kenya per a l’establiment d’una “llar nacional” per al poble jueu. Un parell d’anys més tard van rebutjar l’oferta, ja que van comprovar que en aquest territori ja hi vivia gent que, molt segurament, no els agradaria ser colonitzats i, a més, l’objectiu últim de l’organització era establir-se a Terra Santa.

Durant la Primera Guerra Mundial, mentre combatien els otomans, els britànics van començar a planificar el futur del llevant i Mesopotàmia un cop derrotats els turcs que dominaven la regió des de feia segles. Així, el 1917 el govern britànic feia pública la declaració del Secretari d’Afers Exteriors Arthur Balfour al líder de la comunitat jueva britànica Walter Rothschild, en la qual es mostraven favorables a l’establiment d’una “llar nacional a Palestina”.

La coneguda com a Declaració Balfour va tenir impactes significatius que van acabar condicionant el futur de la regió. Un dels principals efectes que va tenir va ser una major acceptació del moviment sionista per part dels jueus d’arreu del món, incrementant-hi el suport. Però també va esdevenir un element central del Mandat Britànic de Palestina, configurant la jueva com una de les comunitats amb cert grau d’autogovern. És en aquest moment de la història que l’historiador palestí americà Rashid Khalidi situa l’origen del conflicte en la seva obra Palestina, cien años de colonialismo y resistencia.

Els mandats de la Societat de Nacions, creats en acabar la Primera Guerra Mundial, eren encomanats a potències aliades que havien de fer-se càrrec de l’administració d’aquests territoris fins que aquests poguessin funcionar de forma autònoma i sobirana, seguint la lògica del principi d’autodeterminació dels 14 Punts del President Nord Americà Woodrow Wilson. Així doncs, els jueus recentment migrats d’arreu d’Europa al Mandat de Palestina tenien dret a l’autodeterminació igual que la població àrab autòctona.

Durant els anys que va durar el mandat britànic, la població jueva de Palestina va veure’s augmentada, principalment degut a la migració, tot i que aquesta va estar limitada en diferents moments per part de l’autoritat britànica. Una de les conseqüències previsibles va ser l’augment de les tensions entre àrabs, jueus i britànics que va culminar en la guerra civil entre els anys 1947 i 1948. Aquesta guerra, però, no va posar fi al conflicte.

L’any 1947, una recent estrenada Organització de les Nacions Unides va realitzar una proposta de partició en dos Estats del Mandat Britànic de Palestina. Aquesta proposta va ser acceptada pels lideratges jueus, però rebutjada pels representants àrabs. L’any 1948, quan els britànics van abandonar el territori, Israel va proclamar la seva independència en base a les delimitacions de la proposta de partició i, al cap de les poques hores, els països àrabs de la zona van envair el nou Estat hebreu, citant la protecció dels palestins com a motivació.

En finalitzar la guerra, l’any 1949, la Franja de Gaza va ser annexionada per part d’Egipte i Cisjordània per part de Jordània fins que, fruit de la guerra dels Sis Dies de 1967 ambdós territoris van passar a ser ocupats per Israel. Des de la declaració de la seva independència, Israel s’ha vist atacat per diferents estats àrabs i sempre n’ha sortit victoriós.

Els jueus, com a poble, van poder autodeterminar-se en el territori del Mandat Britànic de Palestina, mentre que els palestins no van poder-ho fer. A banda de la colonització de la seva terra i la despossessió, els palestins s’han vist afectats pels seus mals lideratges i utilitzats per la resta de països àrabs. Com a conseqüència de tot plegat, els palestins estan segregats i, la majoria, viuen sota ocupació.

Els brutals atacs del passat octubre per part de Hamàs són injustificables però, tal com va dir l’António Guterres, Secretari General de Nacions Unides: “és important reconèixer que els atacs de Hamàs no van succeir en el buit.”

Sabem que amb aquesta guerra no es posarà solució al conflicte entre Israel i Palestina. Però l’única esperança que poden tenir aquests dies és que sigui tan catastròfica que no hi hagi cap més alternativa que creure en una solució diplomàtica que permeti als palestins viure en llibertat i als israelians amb seguretat.

Hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?

Publicat: 5 Octubre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama | Tags: , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

MARTÍ SEGURA JULIÁN

Les xarxes socials han esdevingut un element central de la nostra cultura, tot i que encara hi hagi molta gent que viu aliena a tot el que hi passa. És una qüestió força raonable, tenint en compte la bretxa digital, i potser el que explicaré avui us ha passat per alt. Però, primer de tot, hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?

En les últimes setmanes han aparegut força vídeos en què dones pregunten a les seves parelles masculines com de sovint pensen en l’Imperi Romà i ells responen que ho fan diverses vegades a la setmana, davant de l’estupefacció d’elles. Com és lògic amb aquesta mena de fenòmens virals, el meme ha anat patint variacions, però sempre al voltant de la mateixa idea. Han passat els dies i, reflexionant sobre per què els homes pensen tan sovint en l’Imperi Romà, no puc parar de pensar en un altre fenomen recent en les xarxes socials.

D’un temps ençà proliferen comptes que fan “divulgació” sobre l’art i l’arquitectura. En concret, de l’art i l’arquitectura d’abans de mitjans del segle XX. Aquests comptes, amb avatars de busts grecorromans o renaixentistes, tendeixen a acompanyar les seves publicacions amb breus explicacions i lamentant-se que “hàgim deixat de construir així” (sic) o que “hàgim abandonat la bellesa” (sic). Quan apareixen edificis o obres d’art més moderns, habitualment és per a criticar-los, ja sigui perquè l’art contemporani està desconnectat de l’esperit humà, o bé perquè ara tot és igual arreu.

Les preguntes que es fan poden semblar innòqües, però a poc a poc, mitjançant el que es coneix com xiulet de gos (dog whistle, en anglès), van creant una comunitat de gent amb idees similars. El xiulet de gos no és res més que llançar missatges aparentment neutres però amb una forta càrrega política per als que saben identificar-la, que habitualment són persones amb idees afins. Un missatge que apel·la al major nombre de persones possible sense crear polèmica o l’oposició dels contraris. Idò, quan parlant de la seva ideologia política algú diu que allò que el preocupa és que els trens vagin a l’hora, sovint està dient als afins que simpatitza amb l’extrema-dreta, fent referència a la idea que, durant el règim de Mussolini a Itàlia, les coses funcionaven bé.

Així, aquests comptes enalteixen les glòries del passat; un temps en què l’home era capaç d’assolir les fites més importants en les arts; d’alçar, sense l’ajuda de les tècniques modernes, grans edificis per fer sentir a la resta de població el poder i la bellesa de Déu; un temps en què les coses eren més senzilles, on tothom tenia clar el seu lloc en la societat i això feia possible la construcció d’obres d’extraordinària bellesa. En última instància, una societat que no havia degenerat en el que som avui dia.

Una cosa que hem de tenir clara d’aquests comptes és que, en la immensa majoria de casos, no fan una tasca divulgativa sobre art, arquitectura, o història. Mitjançant la selecció d’obres que mostren, alimenten el relat de què tot el que es feia abans era bell. Però el que mostren és una part de la història. Quan parlen d’arquitectura, mostren temples antics, catedrals gòtiques o palaus renaixentistes, tot obviant que aquestes eren construccions de les elits, sovint emprades com a eines de propaganda. I el mateix passa amb les obres que decideixen obviar. A més, ometen que moltes d’aquestes grans obres que mostren van ser controvertides en la seva època i menystingudes durant molt de temps. O és que penseu que “gòtic” era un terme positiu durant el renaixement?

Ni la selecció de les obres que mostren, ni el llenguatge emprat són innocents. La visió que tenen els perfils mencionats sobre quines són les grans obres de la humanitat és força peculiar. Per norma general, són obres del que podem considerar la cultura occidental, d’arrel greco-llatina i cristiana, situades totes elles a Europa –i als Estats Units algunes de les més modernes, com les Art Decó o les neoclàssiques. En molts pocs perfils hi veureu fotografies d’obres africanes, precolombines o asiàtiques. Pel que fa al llenguatge, tendeixen a parlar en primera persona del plural respecte a l’assoliment d’aquestes fites, fent-nos-hi partícips, independentment del nostre origen i relació amb la cultura i les societats on realment van crear-se dites obres.

D’aquesta manera, a poc a poc van creant el relat que, abans de la degeneració, érem capaços d’assolir aquestes fites. Tots nosaltres érem Leonardo da Vinci, Raffaello Sanzio, Michelangelo Buonarroti o Donatello, i tot el que es feien eren obres mestres. Són perfils que estimulen la nostàlgia per un temps passat idealitzat on cap dels mals que identifiquen avui dia hi tenien lloc.

Juntament amb aquests comptes sobre l’art, n’han aparegut d’altres, amb el mateix modus operandi, sobre les glòries d’alguns imperis. A Espanya abunden els comptes que enalteixen l’Imperi Espanyol i les seves glòries i herois, com Carles I o Blas de Lezo. I, dins de les comunitats més internacionals que trobem per les xarxes, el més comú és trobar-se comptes sobre l’imperi per antonomasia, l’imperi que tota la resta d’imperis han provat d’imitar: l’Imperi Romà.

La recepta és la mateixa: parlar de les grans fites sense aportar-hi massa context, sense ser-ne crític, i emprant un llenguatge que suggereixi que tots n’érem partícips. Aquí i allà, un salpebrat de missatges ideològics encoberts, una mica de presentisme aplicat al passat i una conclusió clara: abans els homes eren homes de veritat, ja fossin guerrers o grans artistes i intel·lectuals. I abans, en aquest passat idíl·lic, no hi havia les degeneracions i les desviacions que patim com a societat avui en dia. Els homes caçaven, anaven a la guerra i produïen, mentre les dones es feien càrrec de la llar i de la família. El missatge de fons és que quan es respecta l’ordre natural, i cadascú ocupa el seu lloc en la societat, som capaços d’assolir grans fites. 

Després d’unes dècades de grans avenços en matèria de drets socials, d’igualtat de drets entre homes i dones i, també, del reconeixement i de la protecció (encara avui en dia insuficient) dels drets de col·lectius minoritzats, ens estem trobant amb una contraofensiva reaccionària. La majoria d’aquests perfils són nostàlgics d’un passat idealitzat en què la seva identitat, a diferència del present, no era posada en qüestió ni criticada. Un passat sense art degenerat, sense gent degenerada, on tot el que s’hi feia era bell i bo.

I vosaltres, hi penseu sovint, en l’Imperi Romà?

La laïcitat mal entesa

Publicat: 14 Setembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama, Opinión | Tags: , , , , , , , , | Deixa un comentari

Què us semblaria si un ministre d’educació, d’un dia per l’altre, anunciés que per al pròxim curs escolar estarà prohibit l’ús d’espardenyes o de jupetins tradicionals a les escoles? Això ha fet Gabriel Attal, ministre d’Educació Nacional de França, respecte a l’abaia, una túnica ampla tradicional que vesteixen les dones de certs països de Pròxim Orient. Ho ha justificat dient que “quan entres a una classe no hauries de ser capaç d’identificar la religió dels alumnes només de mirar-los”. L’anunci no és sorprenent, atès que França és coneguda per la seva particular visió de la laïcitat.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la laïcitat com l’“actitud que reconeix la independència de la política i de l’ensenyament respecte de les diverses confessions religioses.” Tot i que té antecedents al llarg de la història, la idea va sorgir a França durant el segle XIX, i encara avui en dia és aquest país el que ens ve al cap quan pensem en aquest concepte, especialment a partir de l’aprovació el 2004 de la llei que prohibeix l’ús de símbols o vestimenta religiosa a les escoles d’educació primària i secundària.

Segons una enquesta realitzada per l’institut d’estudis d’opinió IFOP, el 77% de la població estaria a favor d’aquesta prohibició, arribant al 80% entre el personal docent. L’únic partit polític que s’hi oposa, i que ha anunciat que presentarà una queixa al Consell d’Estat, és La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Aquest partit considera, igual que el Consell Francès del Culte Musulmà, que l’abaia no és un símbol religiós i, per tant, la prohibició seria inconstitucional. 

Estic convençut que a casa nostra aquesta prohibició agrada força a la dreta més reaccionària, però també a certs sectors de l’esquerra. Aquests últims solen emparar-se en un laïcisme mal entès –com també ho és, a parer meu, el laïcisme francès– i en una crítica superficial i generalitzada cap a tot allò religiós per donar lloc a comentaris i actituds racistes. Tal com ho veig jo, la prohibició de l’abaia és injusta, com també ho és la prohibició de l’ús de simbologia religiosa a les institucions públiques, tals com les escoles o les oficines de l’administració, per molt de suport popular que aquestes limitacions puguin tenir entre l’electorat francès i a casa nostra.

LA JUSTÍCIA COM A EQUITAT
Des que se’m va descobrir el filòsof John Rawls a l’assignatura de Teoria Política, he usat els seus principis de justícia com a criteri per establir si determinades situacions són justes o injustes. El 1971 va publicar Una teoria de la justícia, on presenta la teoria de la justícia com a equitat, reformulada el 2001 incorporant algunes de les crítiques a La justícia com a equitat: una reformulació.

Rawls proposa un experiment mental en què un grup representatiu de ciutadans lliures i iguals han de decidir els principis que han d’estructurar la societat, és a dir, un contracte social. Però, per a fer-ho, aquests ciutadans lliures i iguals han d’estar, en aquesta posició original, sota el que ell anomena un “vel de la ignorància”. Així, aquesta mostra representativa ignora per complet qualsevol característica de la seva identitat, incloent-hi el sexe, la professió, les condicions de vida en les que viurà o les seves capacitats. 

Rawls creu que els principis de justícia que raonablement acceptarien serien els següents:

  • Cada persona té el mateix dret irrevocable a un esquema plenament adequat de llibertats bàsiques iguals que sigui compatible amb un esquema similar de llibertats per a tothom
  • Les desigualtats socials i econòmiques han de satisfer dues condicions. En primer lloc han d’estar vinculades a càrrecs i posicions obertes a tothom en condicions d’igualtat equitativa d’oportunitats; i, en segon lloc, les desigualtats han de redundar en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat[1].

Centrem-nos en el cas que ens ocupa, la laïcitat francesa. Per tal de protegir la llibertat de consciència, raonen des de França, cal fer una separació total entre l’Estat i l’Església. D’aquesta forma protegeixen la consciència dels ciutadans i aquests poden en total llibertat tenir una religió, canviar-la o no tenir-ne cap. Més important encara, l’Estat i els seus serveis públics han de ser totalment neutrals en aquesta qüestió i, així, segueix el raonament, la ciutadania rebrà un tracte igualitari independentment de les seves creences.

Sobre el paper pot arribar a semblar una bona idea. Més encara tenint en compte que a França, com en altres països, l’educació ha estat tradicionalment en mans de l’Església. Seguint aquesta lògica, hom troba raonable que el funcionariat, en tant que servidors de l’Estat, no duguin a terme una tasca religiosa, com podria ser un cert proselitisme des de les aules.

Ara bé, aquesta forma d’aplicar la laïcitat a França no afecta només el funcionariat, sinó que, amb la regulació de la simbologia religiosa a les aules del 2004 i, aquest any, la de l’abaia, la prohibició afecta principalment l’alumnat, en especial les alumnes musulmanes que duen el vel. Com que la majoria de persones de fe cristiana o atees no duen simbologia especialment visible que les identifiqui amb les seves creences, aquesta prohibició els afecta substancialment menys que a les de fe musulmana, jueva o sikh, per a les quals l’ús determinada simbologia fàcilment identificable és habitual.

Aquestes dues prohibicions, a més, afecten desproporcionadament un col·lectiu que és minoritari i que ha patit discriminacions per origen i per religió, entre d’altres. Tenint en compte que, segons dades oficials de l’Institut Nacional d’Estadística I d’Estudis Econòmics el 2020 aproximadament el 30% de la població migrant a França provenia del  Magreb, veiem que aquestes prohibicions afecten majoritàriament un grup de població que no és especialment benestant. La desigualtat que pateixen en aquesta qüestió concreta no redunda en un major benefici dels membres menys avantatjats de la societat, sinó que els perjudica encara més. Qui surt beneficiat d’aquesta prohibició és qui, pel motiu que sigui, no vol veure ni conviure amb gent d’altres orígens.

Ja era difícil de justificar que l’ús del vel o d’altres símbols religiosos pugui afectar, d’alguna manera, la llibertat de consciència de la resta de l’alumnat, però la prohibició de l’abaia, una peça de roba que no és estrictament religiosa, va en contra de la lògica més elemental. En els últims temps ha crescut la preocupació a França per la desafecció cap al país que senten molts dels seus ciutadans descendents de migrants, especialment aquells de les ex-colònies franceses a l’Àfrica i el Magreb. Amb aquestes prohibicions és d’esperar que aquesta desafecció augmenti cada cop més.

Ja sigui a través de la migració, o ja sigui pel reconeixement de la seva diversitat intrínseca, les societats occidentals són cada cop més diverses i plurals. De retruc, les identitats nacionals també ho són. Tot i que molesta a certs sectors identitaris, hi ha diverses formes de ser català i, gràcies a això la nostra és una societat més lliure i tolerant que temps enrere. A França, però, sembla que només hi hagi una forma de ser francès i, lamentablement, aquesta forma única va en contra de molts ciutadans francesos.

[1] Rawls, J. (2012) La justicia como equidad: una reformulación, Paidós. Barcelona, p.73

Orgull i sacrifici

Publicat: 13 Setembre, 2023 | Autor: | Filed under: Fòrum Grama, Sin categoría | Tags: , , , , , , | 1 comentari

Aquest any han coincidit dues commemoracions que se celebren per mig món. Entre el 27 de juny i l’1 de juliol ha tingut lloc l’Eid al-Adha, la festa islàmica del sacrifici, i el 28 de juny s’ha celebrat el Dia Internacional de l’Orgull LGBT. Ambdues festivitats tenen motivacions força diferents, però aquesta coincidència m’ha fet reflexionar sobre la defensa de drets i les discriminacions.

La primera d’aquestes commemoracions celebra la submissió absoluta d’Abraham a Déu quan aquest va ordenar-li sacrificar el seu fill Ismael (en la tradició bíblica obliga a sacrificar el seu altre fill, Isaac). Quan Abraham estava a punt de degollar el seu fill, Déu el canvià per un xai. Així, els musulmans d’arreu del món sacrifiquen xais –o altres animals– en commemoració d’aquest fet. Tradicionalment, la carn es divideix en tres parts iguals a repartir entre les persones més desfavorides, les amistats i la família. L’inici de la festivitat inclou pregàries que, en llocs com Barcelona, es fan en algunes places públiques.

Per altra banda, el dia de l’Orgull commemora les protestes espontànies (que van esdevenir aldarulls) en contra d’una batuda policial al conegut bar gai novaiorquès Stonewall Inn. Tot i que el moviment d’alliberament gai té arrels més profundes, sovint es considera els fets d’Stonewall com un punt d’inflexió amb repercussió més enllà dels Estats Units. Des de llavors, milers de persones reivindiquen públicament tolerància cap a la seva existència i drets per protegir-los enfront de les discriminacions que encara avui en dia pateixen.

Com cada any quan s’apropa el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull LGBT, moltes empreses i comptes institucionals han fet publicacions a les xarxes socials en suport al col·lectiu. Aquest fenomen es coneix com a rentat rosa (el que en anglès es diu pinkwashing), tot i que, degut a l’auge internacional de la dreta més reaccionària, sembla que moltes empreses creuen que ja no els és rendible.

Una de les institucions que sempre fan publicacions per al dia de l’Orgull és el Futbol Club Barcelona que, a més, canvia la fotografia de perfil a les seves xarxes socials per incloure-hi la bandera del col·lectiu –incloent els colors referents al col·lectiu trans– en cada un dels seus perfils. Bé, no exactament en tots. La fotografia de perfil del compte institucional de twitter en àrab només inclou els colors blaugrana. Tot i així, des d’aquest mateix compte van repiular una fotografia del Camp Nou amb tot de banderes de l’arc de Sant Martí. Les respostes del públic àrab han estat repletes de comentaris homòfobs i referències a versets del Corà.

De forma similar, el compte de Twitter de l’Ajuntament de la comtal vila de Ripoll va publicar una fotografia de la batllia amb una bandera de l’arc de Sant Martí en commemoració del dia de l’Orgull. En aquest cas, la bandera era la ja clàssica de l’arc de Sant Martí, sense cap referència explícita al col·lectiu trans. A les respostes, els perfils amb la bandera de la Creu de Sant Jordi –símbol que utilitzen perfils identitaris catalans– es mostraven molt decebuts que la nova alcaldessa d’extrema dreta també s’unís a aquesta celebració. Els sabia greu que fossin favorables al que anomenen “ideologia de gènere”.

Pancarta que reivindica la igualtat de drets de les persones LGTBI en el món islàmic

L’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa posa en perill drets i llibertats que han costat molt d’aconseguir. Per exemple, la Fiscalia de Pàdua, a Itàlia, ha comunicat a 33 famílies homoparentals formades per dones que eliminarà del registre a la mare no gestant, de forma retroactiva. Però l’extrema dreta també ataca a qui té orígens diferents, professa una altra religió o fa mostres públiques de devoció. Hem d’estar molt vigilants i no permetre que s’ataqui un col·lectiu per, suposadament, defensar-ne un altre. 

Hom hauria de poder viure la seva sexualitat i la seva fe en llibertat, sense témer discriminacions o conseqüències físiques. La resta no n’hem de fer res, de com sigui o deixi de ser algú altre. La vida en societat, la vida en comú, ens hauria d’obligar a tenir els coneixements mínims sobre els seus membres per tal de reduir els prejudicis. Així, potser descobriríem que hi ha musulmans membres del col·lectiu LGBT, com l’imam Ludovic-Mohamed Zahed, que lluiten per a evitar la discriminació envers el col·lectiu dins de l’Islam o que hi ha organitzacions com l’Associació Shams que lluita per la defensa dels drets LGBT a Tunísia.